Com gat i gos

Nous formats | Circ

informació obra


Companyia:
Teatre animal
Autoria:
Lluís Petit i Leo Ferrer
Intèrprets:
Lluís Petit i Judit Ortiz
Composició musical:
Maika Makovski i Xarim Aresté
Escenografia:
Alberto Carreño
Vestuari:
Janah Heilmann
Il·luminació:
Daniel Carreras i Ludovic Kovacs
Producció:
conLOla
Sinopsi:

És la història d’un pintor. És la història d’un inventor. Dibuixa, dibuixa i dibuixa. Inventa, inventa i inventa. Vol mostrar-nos, amb  traços i invencions, el seu món particular farcit d’amics imaginaris. I si  a més aquests dibuixos prenen vida davant el públic que ha vingut a veure’l? Ell sap com animar-los, té el tapís que ho aconsegueix. Però en prendre vida, els personatges tenen la llibertat per decidir. Per tant, tot esdevé imprevisible i únic gràcies a la màgia de l’instant.

Edat recomanada: 6 a 9 anys.

Crítica: Com gat i gos

03/05/2014

Trama massa limitada per a un joc teatral amb molt de recorregut

per Jordi Bordes

Teatre animal té una bona peça a l'escena. Un il·lustrador es relaciona amb els animals que dibuixa (i que s'estima) entrant i sortint de la pantalla com un sisè element il·lustrat. De la mateixa manera, el gat pot caure planxat sortint disparat  de la pantalla, el cavall pot sortir al galop o l'ocell pot sortir desplomat per una curiosa inflamació d'estómac (i el tren esclafar desbvocat al dissortat il·lustrador). Són d'un traç ràpid, esquemàtic, com un dibuix infantil que cobra vida (cosa que obliga als actors una compenetració absoluta). Un treball interpretatiu i de creació de personatges (sobretot, els il·lustrats) molt ben trobat.

Potser el problema és que la relació dels personatges es clou de manera massa planera, sense massa peripècia ni conflicte. Sí que és graciós la topada (o no) amb el tren que sempre passa volant i inoportú, siqui d'esquerra a dreta o de darrere al davant. Així com Cuttlas, té més valor per les màximes (siguin lúcides o irreverentment surrealistes) que pel traç, també aquest gat i gos (però també el cavall, el cocodril  i l'ocellet, amb semblança als Angry birds) té camí per construir una trama a l'alçada de la persiana que puja, després d'haver pintar línies disconmtínues blanques, sobre un fons negre. L'obra pot agafar molta volada si el joc suma, al darrere, una intenció més que la de l'entreteniment. Es pot divertir sense manies (com ara) i també evocador alhora.