Si alguna cosa tenen els intèrprets i productors Meri Yanes i David Planas és que els agrada innovar. Així ho han demostrat amb Ventura, un text de Cristina Clemente que des de 2015 representen a la seva pròpia casa, Can Pagans, a Celrà. Quan va esclatar el confinament estaven preparant un nou espectacle , Elda i Daniel de Llàtzer Garcia, però amb l’aturada general van haver de reinventar-se. Aquest cop, a Clemente s’hi va unir Marc Angelet, amb qui ja ha escrit Lapònia, i entre els dos els van elaborar un text pensat per ser representat en directe per videoconferència.
L’espectacle és un repte en molts sentits. En primer lloc, per la complexitat tècnica d’una realització en directe. La major part es representa mentre la veiem i sense possibilitat d’edició. Els propis intèrprets manipulen les càmeres sense deixar l’escena i, si en algun moment les col·loquen malament o s’equivoquen de botó, només poden fugir cap endavant. En aquest sentit, es noten la complicitat i la preparació que hi ha al darrere i que fan que l’obra flueixi.
El segon repte recau en les dues històries simultànies que s'expliquen. Durant l'obra, el públic està dividit en dos grups que segueixen la narració des del punt de vista d’un dels dos protagonistes, integrats en la història com els companys d'esplai del David o com les amistats del club de lectura de la Meri. Aquesta integració busca d’altra banda la interacció. Així doncs, els creadors han explotat les opcions de la plataforma Zoom i en diverses ocasions ens demanen que els ajudem a resoldre misteris o a donar-los consells a través d’un sistema d’enquestes, cosa que li dóna a tot plegat un major dinamisme i que alhora obliga a la improvisació en funció d’uns resultats que, també s’ha de dir, estan pensats per variar poc la trama.
Però per si la barreja entre teatre, videoconferència i escape room no fos de per sí complicada, encara hi un quart repte, que no té tan a veure amb el format si no amb el gènere. Al teatre no hi ha gaires produccions de terror, precisament perquè els enganys que permet el cinema són molt complicats d’ocultar en l’aquí i l'ara. Segurament aquest és el repte que queda menys superat. Perquè la tècnica – la il·luminació, els efectes, el so- queda limitada pel propi format. Les costures es veuen i l’estètica cutreja. Queda clar que per fer les pel·lícules de la saga REC no n’hi ha prou amb posar una persona cridant davant de la càmera i incorporar un efecte de so. D'altra banda, tampoc s'aprofita aquesta mancança doncs, tot i que hi ha algun moment de comèdia, l'espectacle no arriba a ser una paròdia mordaç com passava amb la divertidíssima Dolors la sèrie, també protagonitzada i produïda per Yanes i amb text de Clemente entre altres.
Amb tot, s’ha d’aplaudir la feina feta com a experiència i com a motor de recerca. Només així, provant i arriscant, es poden crear noves formes connectades –mai millor dit- amb un món que canvia constantment. Llàstima que aquest tipus de treballs sorgeixin massa cops d’una situació d’urgència i accentuació de la ja comuna precarietat.
