Quan el gremi intel·lectual de la filosofia ja havia donat per perduda la seva missió en aquest món, a la dècada dels noranta del segle passat va aparèixer l'autor noruec Jostein Gaarder amb una novel·la d'ambientació filosòfica, «El món de Sofia». Ell i la seva protagonista, Sofia, una noia de quinze anys, van donar la volta al món amb milions d'exemplars traduïts a més de cinquanta llengües —en català va entar el 1991— i una posterior adaptació cinematogràfica. Allà hi apareixia gairebé tot, en relació a la història de la filosofia, amb un registre divulgatiu i atractiu, novel·lat, evidentment força menyspreat al principi pels que en tenien la patent, però reconegut després com una manera de reviscolar la filosofia entre les noves generacions de joves. Un cas similar, mantenint totes les distàncies, s'ha produït recentment aquí amb la sèrie televisiva «Merlí», que ha estat el detonant definitiu perquè la filosofia —abans del canvi climàtic—, com per art de màgia, tornés a primer pla de les “preocupacions” de la societat.
Al dramaturg i director suís d'origen italià, Massimo Furlan, la filosofia també l'ha cridat a sometent i, en el seu cas, ha escollit la cançó melòdica, pròpia del festival d'Eurovisió, com a eina per debatre els mites filosòfics a través de les lletres encarregades a diversos experts en la filosofia europeus, interpretades per una parella que es caracteritza amb els diversos papers i vestuaris —alguns força estrafolaris— dels cantants de cada país que representen i que, acompanyats d'una orquestra en directe i d'una sofisticada projecció per a les lletres, donen peu a un grup de quatre convidats a debatre breument, després de cada peça, sobre el que se'n pot extreure de la lletra menuda de les cançons: des dels mites de la natura, al destí, les civilitzacions, l'edat mitjana, l'existencialisme, l'univers i el sempre enigmàtic d'on venim i on anem.
La clau de l'espectacle de la companyia del Théâtre Vidy-Lausanne, és que cada funció sigui irrepetible perquè, en el cas de les dues úniques representacions del Teatre Lliure, els quatre membres del jurat són també diferents (vegeu la fitxa artística de l'encapçalament) i, a més, es dóna opció als espectadors que, mitjançant els forts o no tan forts aplaudiments, els xiulets, els cops de peu a la grada o els crits, si volen, facin pujar o baixar l'audiòmetre que se suma en una mitjana a la puntuació que també li atorguen els membres del jurat.
Com s'entén, tot és molt seriós, però també tot és molt humorístic a la vegada. Una combinació arriscada que queda marcada d'entrada amb la parella de presentadors, el mateix Massimo Furlan —amb les corresponents “xuletes” en català durant les prop de dues hores i mitja— i l'actriu Sílvia Abril —que acaba de sortir de parella presentadora de la gala dels Premis Goya amb Andreu Buenafuente— que debuta així al Teatre Lliure tot i que, en un dels gags de càmera al camerino, parlant presumptament amb Buenafuente i explicant-li on és, aquest li digui, incrèdul, com pot ser que l'hagin deixat entrar al Lliure...
Cal dir que tant els intermedis de presentació com les intervencions del jurat fa la impressió que hi siguin posats “en calçador”, sense pretensió d'un guió massa explícit. L'espectacle és cent per cent dels dos cantants, que enfilen tots els registres de les deu peces dels deu països —i deu llengües!— contrincants a ple pulmó. Els presentadors no tenen cap intenció de ser protagonistes i es limiten a la seva feina que és donar entrada als cantants, indicar les votacions i animar el personal a aplaudir. Pel que fa al jurat, la seva missió és més compromesa perquè, malgrat que s'endevina que han fet un treball previ en relació a cadascuna de les lletres, no tenen tampoc un guió previ escrit i corren el risc de la improvisació i l'espontaneïtat segons l'òptica que cadascú d'ells té del que s'acaba d'escoltar.
Malgrat tot —almenys pel que a la meva funció d'estrena—, el seu apartat es va convertir en una classe casolana amb picossades d'humor de filosofia —molt fi i punyent, sobretot, Antonio Baños— per a tots els públics —vull dir, no per a experts en el ram— que ajudi a aconseguir un dels objectius de la dramaturga Claire de Ribaupierre i el director Massimo Furlan: ajudar a pensar tothom per no caure irremeiablement en una societat malalta.
Doncs, això, entre cançó i cançó, de tant en tant, pensar una mica, mal que només passi un dia a la vida, tampoc no està tan malament, ni que sigui perquè si bé diuen que qui canta els mals espanta, també és possible que amb la mateixa seguretat es pugui afirmar que qui canta... la filosofia espanta. (...)
