Confessió d'un expresident

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Queco Novell
Vestuari:
Maria Armengol
So:
Francesc Isern
Vídeo:
Francesc Isern
Caracterització:
Helena Fenoy
Il·luminació:
Jaume Ventura
Producció:
La Brutal
Traducció:
Davide Carnevali, Carles Fernández Giua (col·laboració)
Direcció:
Eulàlia Bergadà
Coreografia:
Eulàlia Bergadà
Estrena:
Grec 2016
Sinopsi:

La crisi financera, la desconnexió de la classe política amb el poble, el segrest econòmic dels països endeutats, la corrupció, la vella política i la nova, les privatitzacions, l'entrada de capital estranger... són conceptes que ja no ens estranyen i han passat a formar part de les nostres vides. 

El nostre protagonista parla de tot això des de la llibertat, la tranquil·litat de qui ja no ha de mesurar les paraules. I amb una àcida ironia. No busqueu de quin expresident estem parlant perquè en poden ser molts. En aquests temps que ens ha tocat viure, si fots una cossa a un arbre en cauen deu.

Crítica: Confessió d'un expresident

05/07/2016

Cinisme a l'enèssima potència

per Jordi Bordes

Queco Novell és valent. S'atreveix a fer el salt cap al personatge dramàtic, distanciant-se dels seus papers estripats del Polònia. Ho fa, amb la complicitat de Xavier Ricart (També vinculat a Minoria absoluta) qui ja va intervenir a La familia irreal (Poliorama, 2013) i Polònia, el musical (Poliorama, 2014). Potser no és massa apropiat que aquest canvi de registre el faci amb un personatge que també és un expresident de govern. Fan bé d'allunyar-se dels arquetips dels diferents personatges que Novell ha brodat al programa de televisió i de signar un expresident que té un aire de Zapatero, però també de Pujol, Aznar, o Berlusconi. I es que l'autor, Davide Carnevali, ja buscava aquesta ambigüitat en la construcció d'aquesta situació insòlita: un president decideix confesar tot allò que ha fet malament durant els seus 8 anys de mandat per redimir-se davant dels seus exelectors. 

En realitat, tot i les denúncies fàcils al liberalisme, a la defensa dels més poderosos per garantir l'establitat que permetés mantenir-se al govern, el que es parla en aquesta Confessió d'un expresident de la capacitat de manipular a través del llenguatge i, també puntualment, de la responsabilitat de tots els electors d'equivocar-se sempre en la tria. L'acció a l'escena és directa. Hi ha molts pocs recursos (unes projeccions d'entrada que arrenquen amb un aire desenfadatament còmic, que confon novament el públic). En molts moments, aniria molt bé jugar amb un espai sonor de fons que acompanyés el personatge, massa sol en el seu faristol i que, tot i  la confessió, mai perd la seva actitud d'estar per sobre de tots els altres i de, sense ser el més intel·ligent, sí que mirar de brillar per sobre dels altres. L'obra amb rodatge permetrà construir un personatge més real (igualment cínic però que evoqui més veritat) menys encorsetat pel guió i les crosses tant atractives de fer paròdia a la televisió. Quevo Novell ja va distanciar-se amb un senzill però lúcid Fragments de converses (epistolari Toldrà – Clausells) que rellegien correspondència del seu avi amb Toldrà amb la seva germana Rosa Novell (Teatre Lliure, 2013).