En un plató de televisió s’hi grava una sèrie sobre la figura de Jaume I el Conqueridor. És una producció audiovisual per a una de les grans plataformes però el rodatge es troba en un punt mort: l’actor que encarna Jaume I, tot i haver-se documentat exhaustivament, no se’n surt, no troba el personatge, no aconsegueix una interpretació versemblant del monarca.
Els productors es posen nerviosos: han invertit molts diners en el projecte i el protagonista els està fallant. Què passaria si de sobte aparegués el mateix Jaume I amb la intenció d’explicar la seva versió de la història?
Conqueridors és una comèdia èpica sobre l’afany de conquesta que tots portem a dins, una ocasió única per colar-se a un plató i descobrir tots els secrets que es couen en un rodatge televisiu.
Ara que el mateix Ramon Madaula es disposa a mostrar-nos també (com sempre, amb humor) les intimitats d’ “Els Buonaparte” al Teatre Akadèmia, us imagineu què hagués passat, si l’esperit de l’emperador s’hagués presentat de incògnit al rodatge de “Napoleó”? Amb el caràcter que té Ridley Scott , no dubto que les coses haguessin pogut acabar molt malament, si el protagonista real de la història hagués intentat introduir modificacions a les inversemblances filmades pel director de “Gladiator” , per tal de fer-ho tot plegat més semblant als fets reals. I com li hagués passat de ben segur a Scott si Napoleó hagués tingut la gosadia de voler rectificar-lo, ens trobaríem alhora un munt de creadors i creadores de ficció que , si s’haguessin tingut que enfrontar als personatges històrics que estaven intentar recrear, els haguessin intentat convèncer que una cosa és el rigor propi de l’historiador, i l’altra és la llibertat amb la qual es poden recrear fets i personatges quan et dediques a la cosa aquesta de la creació artística. D’altra banda, i com diu el CEO de la sèrie sobre Jaume , el rodatge de la qual dóna lloc a aquest divertiment de Madaula , “les persones no tenen cap interès! En veiem cada dia de persones...ens posem davant d’una càmera i fotem fàstic. L’audiència vol el mite, l’heroi, el tirà! Vol essers megalòmans, despòtics, abjectes, traïdors, grans fills de puta”.
Malgrat tot, sempre et pots trobar un actor com ara aquest que Roger Coma interpreta a la comèdia ; un actor digne d’haver-se apuntat a anar a classes de l’Actor’s Studio per tal de fer una immersió total en el Mètode; un actor que busca dins del seu interior tots els ets i uts del mític personatge al qual li toca ara donar vida per tal de reflectir la seva complexitat més enllà dels clixés. I si pel plató es mou també una directora oberta a capturar aquestes subtileses , com passa en aquest cas, el fantasma de Jaume I el Conqueridor escapat per una estona dels limbes pels quals vaga des de fa segles , pot arribar a sentir que se n’ha estar sortint prou bé , a l’hora d’aconseguir el seu objectiu. I és que la missió d’aquest fantasma que un cop ficat sota la pell del mateix Madaula es posa a parlar un català molt anterior al normatiu de Pompeu Fabra, no és altra que la de preservar el seu legat , tot reproduint de la forma més fidel possible els fets històrics, i els usos i costums de l’època en la qual va viure.
Aquest és el punt de partida d’una comèdia en la qual Madaula li busca les pessigolles humorístiques tant al contrast que suposa ubicar un fantasma nascut fa vuit segles ( i dotat d’un geni també ben fort ) amb el tarannà que impera en aquests temps contemporanis nostres, com a la disbauxa més o menys (des)controlada que corre per un plató habitat per una fauna també ben peculiar. Madaula li sap treure a aquest format molt més suc del que li extreia a aquella altra entrevista amb Buffalo Bill que es quedava una mica a mitges. I Josep Maria Mestres demostra un cop més que hi té la mà trencada, en això de dirigir amb força eficàcia comèdies que poden quedar-se despenjades si et descuides i afluixes el ritme. Aquí hi ha un ben sòlid equip de bons intèrprets que saben imprimir-li caràcter als seus personatges , fins i tot quan aquests et deixen la sensació que l’autor hagués pogut dimensionar-los una mica més. I aquí, ens hi trobem també aquella mena de concessió (per moments, un xic excessiva) que es produeix quan tens a l’escenari un actor com ara Xavier Bertran, la vis còmica del qual té garantida la rialla del públic. Posats a filar prim, podríem afegir que Madaula parteix d’un eixerida bona idea, però no acaba de saber trobar-li un desenllaç al mateix nivell, i el segon acte del divertiment es lliura a una precipitació no del tot ben articulada. Però no cal filar tan prim. L’objectiu era oferir una bona comèdia amb irònic rerefons històric, omplir-la de bons intèrprets, arrencar un grapat de somriures i rialles. I l’objectiu ha quedat complert amb escreix. Tot i que ens falti l’opinió definitiva: caldria saber què en pensa de tot plegat el fantasma de l’autèntic Jaume I. Algú té a mà una ouija?
