Tota la
plasticitat coreogràfica de Sol Picó mereixeria un capítol a part
en la història dels darrers vint anys de la dansa a casa nostra.
L'ímpetu constructiu de dramatúrgies contundents i el seu enèrgic
ball són un llegat incandescent, agosarat i determinant per entendre
moltes de les coses que passen pels escenaris actualment. Encara no
som conscients del deute contret amb l'artista i com ha marcat traços
fonamentals, esteles creatives sobre les quals els joves coreògrafs
actuals se sustenten, independentment del grau de consciència que en
tinguin del fenomen. La “Conversa ballada” que l'artista ha
presentat en el cicle #DansaAra de La Pedrera és una oportunitat
única per repassar amb ella alguns del moments claus d'aquestes dues
dècades.
És la
segona vegada en poc temps que Sol Picó insisteix en el passat: per
aquestes dates fa un any s'estrenava a Temporada Alta “One-Hit Wonders”. Encara sou a temps de veure aquesta peça perquè està
rodant arreu. Amb el fil conductor d'un viatge, conté alguns dels
moments coreogràfics més bells i intensos de tots els de Sol Picó.
Per als afortunats que han seguit la seva carrera, serveix per
contrastar l'actualitat del seu treball. Per als que només la
coneixen de referència, és una oportunitat ideal per a
atansar-s'hi.
A
diferència d'aquesta “Conversa ballada” allà és el cos qui
pren la paraula. Al capdavall l'instrumental sobre el qual
s'incardina la dansa. Res que no sigui el moviment i el seu traç
evanescent expliquen millor aquella projecció històrica d'artista
fonamental a la qual ens referíem abans. Per això en aquesta ocasió
la intenció d'explicar en una mena de relat simpàtic, desenfadat,
sense més pretensió que compartir amb el seu públic retalls
d'aquests anys de dedicació, resulta poc convincent. No pas per les
sucoses anècdotes, la intel·ligent adaptació i la desena de grans
artistes amb qui comparteix memòria d'alguns dels seus muntatges més
celebrats i fins i tot dels més ignorats d'una crítica de dansa amb
qui manté algunes pulles dialèctiques. És que la conversa queda
sobtadament superada per quatre intervencions ballades de Sol Picó,
de les quals destaca de manera fonamental la coreografia ”Homenatge
a Teresa” de la cançó d'Ovidi Montlló, i que serveixen per
adonar-nos que el cos de la memòria és la pròpia dansa, i no pas
aquest intent infructuós de recordar-la a través de la paraula (ni
d'escriure-la, en el cas del crític). I aquesta és justament la
seva grandesa, com la seva limitació: art efímer que sols una
intèrpret de la magnitud de Sol Picó pot (re)visitar si ho fa
ballant-lo sobre l'escenari.
La crítica ha estat publicada (amb un vídeo sopresa) aquí:
