Quatre anys separen la mort de Copi de la d’Ocaña.
Copi, el dramaturg i transformista argentino-francès, moria l’any 87 de resultes dels primers estralls de la SIDA. El pintor i transvestit Ocaña, icona de les Rambles barcelonines de la Transició, havia mort el 83 a la seva Andalusia natal. S’havia vestit de Rei Sol per a una festa popular i, dissortadament, va decidir encendre unes bengales sense pensar que les robes sintètiques amb què havia improvisat la disfressa eren altament inflamables.
Malgrat aquest decalatge de quatre anys entre els seus traspassos, les regles de la ficció ens han permès imaginar-los a tots dos reunits en el moment just després de morir i tancar-los en un purgatori, barreja entre cel·la i sala d’espera. Els dos personatges, salvatges i excessius, impúdics i exhibicionistes, mordaços però tendres, es van descobrint l’un a l’altre en un llarg cara a cara. I mentre, mica en mica, van acceptant la inevitabilitat de la seva mort, es mostren les ferides i les armes que han fet servir per fer front a una vida que els era adversa i plena de murs a superar. Unes armes que són un repertori de perruques i plomes, enginy verbal i empenta creativa, maquillatge agressiu i amanerada valentia.
Així, la mort, en les seves mans, es disfressa de color i el dol es torna una festa, un combat de reines que té com a àrbitre d’excepció a l’ombra de Pier Paolo Pasolini.
Han passat 10 anys des que 'Copi i Ocaña, al purgatori' de Marc Rosich pugés a l'escenari del Tantarantana, i posteriorment al Club Capitol. Ara torna al Almeria Teatre gairebé sense canvis i dirigit pel propi autor. El muntatge, que en el seu moment va ser impulsat per Julio Álvarez, manté les virtuts i defectes del seu origen però, més enllà de les rialles que provoca la colorista representació, resulta a aquestes alçades poc nou. I tot això, malgrat interès de l'autor de subministrar molt apunt biogràfic sobre els personatges, cosa que pot ser molt útil per als que parteixen de zero pel que fa al coneixement de les vides dels protagonistes però que perjudica al ritme del que es pretén al muntatge, que no és altra cosa que ordir una fabulació.
L'obra planteja la trobada al purgatori, després de la seva mort, del dibuixant, dramaturg i transformista argentí francès Copi (Oriol Guinart) amb el pintor i transvestit Ocaña, icona de la Rambla en la transició (Víctor Álvaro), amb el pretext que allà travin amistat i dilucidin un combat de reines que dongui joc teatral. Entre la mort de Copi, a causa de la sida, als 87 anys, i la d'Ocaña, als 83, hi ha quatre anys de diferència i això justifica l'escenari on s'ubica la seva trobada.
Els dos protagonistes, amb la col·laboració de Jaume Madaula encarnant el paper d'ombra de Pasolini que presenta la cita donant les claus de la ficció recreada, es buiden sobre una escenari que té l'estructura d'un ring de boxa. Els espectadors, situats al voltant, observen el to jocós de la confrontació des de diferents vares de mesurar. Els que ja coneixien la trajectòria de les dues icones trobaran referents suficients com per submergir-se en la ironia del text. Per contra, als nous incorporats a l'univers d'aquestes llegendes els costa més esforç connectar amb l'esperit de la producció.
.