Quatre anys separen la mort de Copi de la d’Ocaña. Copi, el dramaturg i transformista argentino-francès, moria l’any 87 de resultes dels primers estralls de la SIDA. El pintor i transvestit Ocaña, icona de les Rambles barcelonines de la Transició, havia mort el 83 a la seva Andalusia natal. S’havia vestit de Rei Sol per a una festa popular i, dissortadament, va decidir encendre unes bengales sense pensar que les robes sintètiques amb què havia improvisat la disfressa eren altament inflamables.
Malgrat aquest decalatge de quatre anys entre els seus traspassos, les regles de la ficció ens han permès imaginar-los a tots dos reunits en el moment just després de morir i tancar-los en un purgatori, barreja entre cel·la i sala d’espera. Els dos personatges, salvatges i excessius, impúdics i exhibicionistes, mordaços però tendres, es van descobrint l’un a l’altre en un llarg cara a cara. I mentre, mica en mica, van acceptant la inevitabilitat de la seva mort, es mostren les ferides i les armes que han fet servir per fer front a una vida que els era adversa i plena de murs a superar. Unes armes que són un repertori de perruques i plomes, enginy verbal i empenta creativa, maquillatge agressiu i amanerada valentia.
Així, la mort, en les seves mans, es disfressa de color i el dol es torna una festa, un combat de reines que té com a àrbitre d’excepció a l’ombra de Pier Paolo Pasolini.
Crítica: Copi i Ocaña al purgatori
06/03/2015
Espectacle que integra diversos registres: el de clown, el de gest, el coreogràfic, l'humor i fins i tot la ficció històrica
(...) Els deu anys de diferència entre la primera estrena i aquesta revisió han servit segurament per dotar encara de més distància, que vol dir més frescor, el retrat que l'espectacle fa d'aquest parell de personatges tràgics, que l'atzar va voler que es coneguessin precisament quan Copi va passar una temporada a Barcelona. No s'entén Ocaña sense la Plaça Reial de Barcelona —no és estrany, doncs, que sigui allà mateix on avui hi ha un cafè restaurant amb el seu nom—, ni sense el bullici llibertari de les Rambles de finals dels anys setanta, després de la mort del dictador Franco, i la substitució del que abans havia estat el Barri Xino per una nova generació de col·lectius de plomes i lluentons, de descarament i destapament, de nits esbojarrades, molt a l'avançada del que anys després seria el formal i econòmicament rendible Gaixample o les festes de discoteca al voltant de la setmana de l'Orgull Gai que concentra mig món del gènere a Barcelona com si fos un Mobile World Congress, però d'una altra mena. (...)
Marc Rosich barreja Copi, Ocaña i Pier Paolo Pasolini, o l'ombra de Pasolini —una altra mort tràgica— en un espai en quadrilàter com si fos un ring sense cordes, però amb quatre parets invisibles —gest de clown amb palmells oberts que es repeteix en diverses ocasions per part dels tres personatges— i amb una blancor inusual, fora del cel, trobant com es troben al Purgatori. Com diria Ocaña, en el seu andalús més viu: "Un Purgatorio que no é ni chicha ni limonà!" (...)
Espectacle que integra diversos registres: el de la parella de clowns, el del gest, el coreogràfic, l'humor i fins i tot el document i la ficció històrica. Hi ha, en el fons, tant per part del dramaturg com dels intèrprets, un interès, em sembla, a divulgar la personalitat singular de Copi i d'Ocaña, conscients segurament de les noves generacions als quals s'adrecen i probablement per explicar-se també ells mateixos una part del temps que va ser encara el de la seva primeríssima joventut, lluny dels avatars dels setanta del segle passat. (...)
