Quatre anys separen la mort de Copi de la d’Ocaña.
Copi, el dramaturg i transformista argentino-francès, moria l’any 87 de resultes dels primers estralls de la SIDA. El pintor i transvestit Ocaña, icona de les Rambles barcelonines de la Transició, havia mort el 83 a la seva Andalusia natal. S’havia vestit de Rei Sol per a una festa popular i, dissortadament, va decidir encendre unes bengales sense pensar que les robes sintètiques amb què havia improvisat la disfressa eren altament inflamables.
Malgrat aquest decalatge de quatre anys entre els seus traspassos, les regles de la ficció ens han permès imaginar-los a tots dos reunits en el moment just després de morir i tancar-los en un purgatori, barreja entre cel·la i sala d’espera. Els dos personatges, salvatges i excessius, impúdics i exhibicionistes, mordaços però tendres, es van descobrint l’un a l’altre en un llarg cara a cara. I mentre, mica en mica, van acceptant la inevitabilitat de la seva mort, es mostren les ferides i les armes que han fet servir per fer front a una vida que els era adversa i plena de murs a superar. Unes armes que són un repertori de perruques i plomes, enginy verbal i empenta creativa, maquillatge agressiu i amanerada valentia.
Així, la mort, en les seves mans, es disfressa de color i el dol es torna una festa, un combat de reines que té com a àrbitre d’excepció a l’ombra de Pier Paolo Pasolini.
Copi i Ocaña van ser dos personatges de la Barcelona de la transició. Un moment que les ganes de provocar bullien. Calia desempallegar-se de la grisor franquista. El carrer i la nit era una exaltació de vida, i també d'excés. Si al 2004 Marc Rosich va escriure una dramatúrgia que traslladava aquelles personatges a un lloc atemporal (el purgatori) per fer-los coincidir tot reivindicant-los, ara torna a escena. Segurament, els temps d'un carrer revoltat (sigui per la crisi econòmica en general, o per les empentes entre govern central i sobiranisme) han tornat, tot i que ni Copi ni Ocaña es vestirien sota cap bandera. La seva llibertat era d'esperit, d'espontaneïtat, sense tenir en compte massa les conseqüències de les seves accions. En aquest sentit, sembla ben pensat recuperat aquest aire fresc perquè al 2004, l'únic que ressonava era empipada per la despesa benintencionada del Fòrum de les Cultures...
El problema, potser, és que tot i la necessitat de rememorar personatges singulars més enllà de les seves excentricitats (tot i que també fent-ne gala), hi falta alguna motivació que els revisqui. Hi ha una certa artificiositat, per exemple, amb l'àrbitre (tot un Pier Paolo Pasolini) que no hi ajuda gaire. Queda distant, quan el combat es planteja enmig del pati de butaques. Potser li falta reblar el clau i trobar motius per apropar-lo. Sense anar més lluny, Jordi Prat i Coll va fer una inquietant i alhora sarcàstic "De quan somiava" (Atrium 2013) inspirant-se en les trames de Copi, mentre que aixecar el text de Copi "La torre de la Défense" (Lliure, 2007) va ser una proposta que va deixar molt fred al públic. A la bona idea li falta un per què (recuperar-lo) i un com (recuperar-lo). El que sí que és d'agrair és que ni Oriol Guinart ni tampoc Víctor Álvaro es refugiïn en la ploma. Des de l'excentricitat furguen en les contradiccions del personatge. I aquesyt sí que és un motiu interessant per a reviure'ls.
