Al títol de la novel·la curta publicada el 1968 que uns anys més tard acabaria donant origen a l’emblemàtica pel·lícula “Blade Runner”, l’autor Philip K. Dick es preguntava si els androides somien amb xais elèctrics (“Do Androids Dream od Electric Sheep?”) I la simple possibilitat d’aquest somni, ja introduïa l’inquietant realitat d’un món en el qual els androides poguessin somiar quelcom situat més enllà de les funcions per a les quals han estat programats; poguessin somiar allò que els seus creadors no havien previst que somiessin . Que poguessin somiar per exemple amb no ser androides , fins arribar potser a oblidar per complert els seus orígens. O bé, per contra, fins tenir-los prou presents com per a rebel·lar-se contra la humana ment creadora que, atribuint-se a ella mateixa condicions divines, els ha condemnat a una brutal esclavitud . I intentar escapar d’aquesta esclavitud , implica ser perseguit per implacables caçadors d’androides rebels que ignoren alhora la seva pròpia condició, com és el cas del Blade Runner Rick Deckard. Alhora, el mateix any que Dick publicava la seva novel·la, Stanley Kubrick estrenava aquest cim absolut de la història del cinema que és “2001. Una odissea de l’espai”. I allà ens trobàvem el súper computador HAL 9000 imaginat per l’autor Arthur C. Clarke , aquell hipnòtic i aparentment amigable i infal·lible ull vermell que, prenent consciència del que significa la pròpia mort en forma de desconnexió després d’haver fet allò que semblava inversemblant (dubtar i cometre un error) adopta la més inversemblant de les decisions : acabar amb aquelles vides humanes que poden posar-li fi a la seva vida com a intel·ligència artificial. Quatre dècades abans , Fritz Lang ens havia mostrat ja a “Metropolis” fins a quin punt la robòtica amb morfologia androide és capaç d’atiar la lluita de classes ( cal recordar que la poc marxista obra mestra de Lang es manifestava obertament a favor del diàleg entre classes socials) adoptant la forma de la benefactora Maria, i contribuint així al caos destructor.
Cal dir que aquests il·lustres antecedents cinematogràfics i literaris, es fan ben presents ( i en el cas de la robot Maria, del tot visibles) al molt notable espectacle amb el qual Jean-Christopher Maillot i els seus Les Ballets de Monte-Carlo reinterpreten “Coppelia”, el cèlebre ballet còmic i postromàntic amb música de Léo Delibes estrenat l’any 1870. I val a dir que aquella obra de tonalitats argumentals lleugeres en la qual adquirien un divertit protagonisme els equivocs originats per una nina mecànica , reinterpretava alhora un gens lleuger conte d’E.T.A. Hoffmann titulat “L’home de sorra” que Sigmund Freud va prendre com a punt de partida per escriure un seminal assaig sobre allò sinistre que rau dins de qualsevol de nosaltres. Un component sinistre que ara , quan hem sobrepassat o estem a punt de fer-ho la data en la qual les tres esmentades pel·lícules situaven la seva fantasia llavors encara futurista ( a banda del 2001 kubrickià, cal recordar que “Blade Runner” està situada l’any 2019, i “Metropolis”, al 2026) ,reviu en les cada cop més intenses pors i recances que desperta aquesta intel·ligència artificial llavors encara incipient. Però tal i com ens recorda Maillot, no és pas Coppél-i.A. qui ens ha d’atemorir. El perill no rau en ella, sinó en el seu inventor, en aquest Doctor Coppélius amb quelcom de Doctor Frankenstein que , posant en marxa un mecanisme al qual ha volgut dotar d’una aparença i un comportament quasi humà, no ha calculat el risc que l’invent se li escapés de les mans, tot adquirint emocions i sentiments plenament humans , i volent actuar de la manera més humana possible. Quelcom que implica alhora arribat cert punt el desig d’alliberar-se de segons quins servilismes, prendre el control de la situació, o fins i tot ,recórrer a la violència per tal de venjar-te i lliurar-te de qui t’ha utilitzat com si només fossis un mecanisme sense sentiments.
Tot això, és mou pel gairebé acromàtic i intencionadament fred espai escènic dissenyat per la mateixa Aimée Moreni que s’encarrega també de vestir androides i humans amb una quasi igual asèptica pulcritud. El blanc i el gris a tocar del blanc s’imposen quan som a l’exterior . El negre ho fa quan se’ns permet entrar al laboratori de Coppélius. Però en tots dos casos, el món concebut per Maillol , és un món que també sap com transmetre’t la sensació que allò sinistre pot adquirir de vegades una elegant aparença de tonalitats neutres no exempta d’una mena de bellesa buida de veritable sensualitat. Això, mentre Coppélius intenta servir-se dels humans que ignoren el seu secret artificial amb tota la molt inhumana manca d’escrúpols de la qual som capaços els humans. L’inventor vol utilitzar la seva robòtica invenció per tal de fer caure en el parany la resta de mortals (potser la intel·ligència artificial , arribarà a ser immortal?) que té al seu voltant. Però alhora, se’n serveix d’un humà entabanat pel miratge, per tal d’intentar saber què cal ser o què cal fer per tal de convertir-se ell mateix en objecte de desig de la seva desitjada creació, el desig de la qual és incapaç de capturar per si mateix. Posats a seguir reinterpretant, Maillot ha recorregut al seu germà Bertrand per tal que, passada pel seu filtre, també la música de Delibes s’impregni d’una sonoritat contemporània que potser podria ser resultat d’un algoritme, però que posseeix encara prou ànima com per a demostrar que no ho és. Tal i com diu el mateix Maillot, ningú sap quan trigaran els ballarins virtuals a posar-se a interpretar coreografies generades per algoritmes capaços de reproduir la inspiració, encara que ell segueixi creient que aquest temible moment , ens queda encara molt lluny. De moment, el que tenim és una exquisida visió de les inquietants noves realitats a les quals ens enfronta la intel·ligència artificial, servida amb el talent , el virtuosisme i el ben personal toc estètic al qual ens tenen acostumats Les Ballets de Monte-Carlo i el seu sempre brillant director. Potser aquest cop la fredor robòtica impedeix una mica que el resultat final assoleixi el subjugant caliu de la seva antològica versió de “Romeu i Julieta”, o l’esplendor imaginatiu de “La Belle” , la coreografia creada a partir del conte de “La bella dorment”. Però tot i així, so davant una ben reeixida demostració del grau de qualitat assolit per una companyia que sap com capgirar les grans obres que ens ha legat el ballet clàssic, sense perdre mai el respecte que es mereixen.
