Una de les meravelles de l'anatomia humana és aquella que va permetre mantenir-nos drets, caminar a dues potes i no perdre l'equilibri. Bé... habitualment! Tot un complex mecanisme de biofísica i mecànica amb la implicació d'un gran nombre de músculs, tendons, nervis i sobretot d'instruccions cerebrals inconscients i automàtiques són els responsables d'una excepció evolutiva que a pintors, escultors i naturalment ballarins ha obsessionat i ocupat. D'aquests últims no oblidem la seva màxima: "el nostre treball és el desequilibri", una afirmació que no només faria referència al manteniment sobre el terra i la seva obstinació per véncer les lleis de la gravetat; sinó que també té a veure amb la seva particular activitat artística: la dansa com a paradigma de l'expressió del que és inestable. Una temàtica àmpliament abordada des de la reflexió teòrica de la dansa.
Tota aquesta introducció té molt a veure amb l'espectacle "Correction" que ha arribat a Fira Tàrrega 2014 des de Txèquia i que parteix d'una idea simple en la seva concepció, però intensa en el seu desplegament. Cinc ballarins (majoria femenina) reben el públic drets, situats l'un al costat de l'altre tot l'ample de l'escenari i amb un parell de músics al fons, que fusionen les veus dels seus instruments i un d'ells també la veu sobre algunes melodies que sonen pels altaveus.
El cas és que d'aquella posició no es mouran en l'hora aproximada que dura l'espectacle. I us asseguro, per contra, que no paren ni un segon amb un repertori de gestos, desplaçaments, reaccions, provocacions, intensitat física i expressivitat corporal: un autèntic festival el dels cossos d'aquests atletes que sense aixecar ni un pam els peus de terra, s'executen en un desplegament de dansa que molt sovint sembla inversemblant, més enllà dels límits raonables de l'anatomia humana i amb un potencial muscular i de voluntats amb el qual es recreen sense pausa, amb espectacularitat i mestratge.
Però per si no fos suficient tota aquesta lliçó de disciplina, assajos i esforç (perquè és impossible arribar a aquesta excel.lència sense totes tres coses juntes) una idea tan simple i ràpidament explicada de cinc ballarins enganxats literalment a terra, resulta que es converteix en una oportunitat extraordinària per fer pensar sobre la característiques de les coses que ens subjecten, les autolimitacions que ens condicionen i les fronteres que tan sovint ens impedeixen una llibertat que -com ens demostren aquests ballarins en la part final de l'obra- no només necessitem, sinó que ens costa de saber aprofitar quan per atzar o fruit del nostre esforç trobem la manera de deslliurar-nos d'aquelles cadenes amb les quals ens lliguem al petit espai terrenal on decidim dansar la vida de cada dia. No són les sabates el motlle on cal adaptar-hi els nostres peus, sinó l'accessori amb el qual hauríem de caminar mlllor. Un recordatori que la companyia ens fa amb sabiduria en un espectacle de dansa que broden i que passarà a la memòria d'aquesta edició.
