Coses nostres

informació obra



Intèrprets:
Raimon Molins, Albert Pérez
Ajudant de direcció:
Raúl Gallegos
Il·luminació:
Xavier Alabart
So:
Xavier Alabart
Producció:
Intent Produccions
Autor:
Ferran Joanmiquel
Direcció:
Jordi Prat i Coll
Sinopsi:

El director d’un teatre públic i un reputat crític es troben per parlar de "les seves coses". En el transcurs de la conversa hi apareixen diverses qüestions:
Com i qui determina la qualitat artística? La premsa crea tendències? La crítica té prejudicis? L’èxit o el fracàs d’un espectacle pot dependre del tractament que li dóna la premsa?
Les ajudes públiques poden adormir el geni?
Què és més important per un artista, el coratge o talent? Etc., etc., etc.

Totes les preguntes tenen un “depèn” com a resposta, però totes són  necessàries per ells.
Els dos homes es necessiten. Arribaran a algun tipus de pacte?

Premi Recull 2014

Crítica: Coses nostres

17/04/2015

Ramon Madaula es fica amb la crítica, i supera amb nota el seu debut com autor i director escènic

per Ramon Oliver

Donat que esteu consultant un web en el qual l’opinió de la crítica teatral i les seves puntuacions hi juguen un protagonisme primordial, això deu voler dir que vosaltres, lectors, petanyeu a aquell grup d’espectadors que li feu cas a la crítica i esteu atents a les seves opinions, encara que sigui de vegades per rebatre-les. Ara bé: de debò penseu  que, a nivell general, una mala crítica és capaç d’ensorrar no solsament el funcionament d’un espectacle, sinó fins i tot la reputació d’un creador escènic? De la mateixa manera, doneu per fet que una bona crítica és capaç d’encegar tothom, i de situar en un lloc de privilegi a un creador que no es mereix pas aquesta mena de reconeixement?  Creieu que la crítica pot ser veritablement objectiva, o doneu per fet que no hi ha opinió al món que no passi d’alguna manera per  la subjectivitat, per molt mesurada que intenti ser? Compartiu aquella idea  força generalitzada segons la qual un crític, sigui quina sigui la seva especialitat, amaga sempre un creador frustrat? Quan teniu predilecció per un determinat crític al qual seguiu de forma habitual, ho feu perquè penseu que és veritablement el més ben informat i/o el que mostra una més afinada capacitat analítica, o, senzillament perquè és el que més vegades coincideix amb els vostres propis gustos? Quins penseu que han de ser els límits d’un crític? Tot si val, quan es tracta per exemple de rebaixar el valor d’un treball que no li ha agradat gens,  o cal conservar les bones maneres fins i tot davant d’allò que provoca arcades creatives?

Totes aquestes preguntes, i algunes més, us assaltaran al llarg de l’hàbil diàleg entre un director escènic que alhora dirigeix una gran institució escènica i el poderós crític que li està fent la guitza al voltant del qual Ramon Madaula ha construït la seva primera obra com autor i director teatral. I aquest cop, crec que Madaula no s’ha de preocupar per la crítica: tant el seu text, com l’àgil ritme que li imprimeix a l’escenari amb l’inestimable ajut d’uns molt ben entonats Albert Pérez i Raimon Molins, passen amb nota la prova del cotó de la crítica més punyetera. Madaula, amb bons tocs d’humor irònic i fins i tot el seu petit puntet de misteri, ens ve a recordar que al cap i a la fi, ni els crítics més intransigents són immunes a la crítica. I ens recorda també que en aquest món ( i no parlo ni de lluny en exclusiva del món del teatre) les petites o grans vanitats, les inseguretats personals, i la recerca desesperada d’un reconeixement que ens ajudi una mica a sentir nos lleugerament més segurs, són sempre factors de bescanvi : fins i tot la més irreprotxable reputació pot ser susceptible de compra – venda, si saps trobar-li el puntet.