Coses nostres

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Raimon Molins, Albert Pérez
Ajudantia de direcció:
Raúl Gallegos
Il·luminació:
Xavier Alabart
So:
Xavier Alabart
Producció:
Intent Produccions
Autoria:
Ferran Joanmiquel
Direcció:
Jordi Prat i Coll
Sinopsi:

El director d’un teatre públic i un reputat crític es troben per parlar de "les seves coses". En el transcurs de la conversa hi apareixen diverses qüestions:
Com i qui determina la qualitat artística? La premsa crea tendències? La crítica té prejudicis? L’èxit o el fracàs d’un espectacle pot dependre del tractament que li dóna la premsa?
Les ajudes públiques poden adormir el geni?
Què és més important per un artista, el coratge o talent? Etc., etc., etc.

Totes les preguntes tenen un “depèn” com a resposta, però totes són  necessàries per ells.
Els dos homes es necessiten. Arribaran a algun tipus de pacte?

Premi Recull 2014

Crítica: Coses nostres

10/04/2015

Ramon Madaula reuneix un director encara jove al capdavant d'un teatre públic i un crític teatral que marca tendència

per Andreu Sotorra

El títol ja llança una incògnita que pot semblar perillosament gremial: coses nostres, diu. I a un —i als espectadors potser també— els pot semblar de moment que els dos personatges d'aquesta obra de l'actor Ramon Madaula —que debuta com a autor després d'haver obtingut amb 'Coses nostres' el premi Recull de Teatre, un dels pocs que existeixen per a obres originals— la faran petar sobre les interioritats i els intríngulis de l'ofici.

Trenquem, doncs, de seguida, la falsa interpretació que se'n pot treure només pel títol. Ramon Madaula reuneix en la seva obra un director encara jove que acaba una legislatura al capdavant d'un teatre públic i un veterà crític teatral que marca tendència a través de la premsa. Si no fos que Madaula no dubta gens a esmentar-los a tots amb noms de fonts falsos, però de la genealogia social més pròxima, el diàleg de setanta minuts entre els dos podria ser el diàleg de dos personatges sense ubicació cultural estricta perquè les seves invectives transcendeixen el local i toquen l'universal.

Però també cal admetre que als espectadors se'ls farà difícil no relacionar subtilment el teatre de ficció com el teatre públic més important català (el TNC) i a partir d'aquí imaginar cara i nom, si cal, per a cadascun dels dos protagonistes.

Gremial, doncs, sí, però Ramon Madaula, com a autor, té suficient habilitat —adquirida a força de quilometratge escènic remarcable— per fer interessant el diàleg. Primer, mantenint l'alè de la incògnita d'on anirà a parar la trobada del parell de personatges fins al final. Segon, fent que l'estira-i-arronsa d'interessos creats pugi i baixi d'intensitat. Tercer, trencant el fons del diàleg amb intervencions externes que refresquen el ritme: l'aire condicionat de la sala d'assaig del teatre on es troben, la trucada de l'ex del jove director, l'aniversari de quinze anys de la seva filla, la trucada de la seva ajudant de direcció, les tasses de te calent, el traguet de whisky per superar la sorpresa, la vida privada del crític amb el seu company de parella, un actor sense feina per motius de salut... Tret del te, el whisky i l'aire condicionat, la resta ho resol el telèfon mòbil (un artilugi que, cada vegada més, acaba facilitant la presència virtual de personatges en una obra de teatre) (...)