CrecEnUnSolDéu

informació obra



Intèrprets:
Rosa Maria Sardà
Ajudant de direcció:
Juan Carlos Martel Bayod
Traducció:
Lluís Pasqual, Lluís Pasqual (italià)
Producció:
Teatre Lliure
Autor:
Stefano Massini
Sinopsi:

El Lliure obre la temporada 2015-2016 amb dues peces contundents de l’italià Stefano Massini: l’una, "CrecEnUnSolDéu",  tracta la vida quotidiana a la franja de Gaza. L’altra, "Dona no reeducable", de la periodista Anna Politkóvskaia, assassinada el 2006 per anar en contra del posicionament rus en el conflicte txetxè. Dues funcions que s'alternen durant el setembre (mireu els horaris!).

Aquest és un text acabat de sortir del forn que em va arribar fa poques setmanes. El mateix dia vaig anar a veure la Rosa i l’hi vaig llegir. L’endemà em vaig posar a traduir-lo. En pocs dies, miraculosament, s’alliberava un forat del calendari compromès des de feia molt de temps i CrecEnUnSolDéu es va incorporar a la nostra programació de l’any vinent. Tot ha succeït com si fos una senzilla evidència. Ni jo recordo el moment en què vaig decidir fer-lo, ni haver-l’hi proposat formalment a la Sardà, ni... Era un text esperat. I Stefano Massini, per sort nostra, l’ha escrit. Com tantes vegades, el teatre es fa preguntes en veu alta sobre un tema que ens afecta, que ens commou dia rere dia i al qual la majoria de les vegades no tenim resposta. O algú creu posseir les respostes a les qüestions que exploten cada dia, en carn viva, en aquest tros de terra mil·lenària anomenada Franja de Gaza? Algú sap què més dir? O, senzillament, què dir?

Lluís Pasqual


Crítica: CrecEnUnSolDéu

23/09/2015

Crua lectura aparentment objectiva de tres víctimes del conflicte israelià

per Jordi Bordes

En un conflicte social, no hi ha botxins; tots són víctimes. La relació està tant viciada que res pot entendre's sense segones i terceres lectures. L'autor Stefano Massini, aparentment, pretén fer una exposició crua, sense adjectivar, a partir d'un triangle femení: una estudiant palestina, una professora d'història hebraica israeliana i una soldat nord-americana, desplaçada per mirar d'apaivagar el conflicte. Al final, tots esclaten en les seves contradiccions. Es pot titllar de tendenciós Massini quan mostra una americana prou desentesa de la seva operació de pau (ben bé com el soldat d'Albert Pla a "Guerra", que es preocupa mes pels pastissos de l'àvia que de saber si els ciutadans que protegeix tenen el mínim per viure dignament); i una jove palestina que no raona la seva voluntat ni les conseqüències dels seus actes; en canvia la professora és la que sí vol ser tolerant amb tothom i s'empipa amb sí mateixa quan menysté els palestins.

La posada en escena és tant buida com proposa l'autor. Una sola actriu., Rosa Maria Sardà, dóna veu als tres personatges. El codi per saber qui parla és la il·luminació que es tenyeix de blanc, taronja o vermellós. L'actriu llegeix i modula la veu per a cada personatge. De fet, deixa anar la seva sornegueria amb el discurs de l'americana; mentre que el to és molt més sentit quan posa veu a la israeliana i la palestina. Si l'objectivitat fos possible, caldria dir el text amb la mínima expressió, que es transmetés a través de la mirada per arribar a commoure sense prendre-hi part. Però el faristol allunya l'actriu d'un públic que la venera i l'aplaudeix càlidament al final de la funció.

Aquests tres colors per a identificar els personatges també es poden considerar tendenciosos: Per què la sang tenyeix les explicacions de la noia palestina: per què el taronja més plàcid correspon a la israeliana universitària? Per què la veu de l'americana dispara amb el blanc pur? O és que és el propi espectador el que determina la "culpabilitat" dels colors? Totes tres creuen, a la seva manera en un Déu. Només les formes de resar-lo i la incapacitat d'escoltar l'altre, condueixen a la tragèdia. 

Trivial