En el magnífic marc de la Quinzena de Dansa, el Sant Andreu Teatre (SAT!) va donar l'oportunitat a un grapat de ballarins del Conservatori Superior de Dansa que mostressin el seu treball. Es va exposar una varietat de la dansa contemporània i els seus universos (des de la comicitat, a l'angoixa i a l'abstracció contemplativa). En cada una de les cinc peces (tres solos i dos de conjunt) s'hi exhibeix un aplom notable a l'escenari, i alhora moltes ganes d'ensenyar-se ballant al públic. La Quinzena els hi ha donat l'oportunitat i l'han sabuda aprofitar. Sense pretendre fer més pedagogia que el de compartir un exercici de gaudi. Anem a pams
En la sessió de divendres (que no es va respectar l'ordre del programa de mà) va arrencar el treball Oblivion, probablement el més elegant. Amb una coreografia conjunta en què les llargues faldilles tapaven les passes curtes dels intèrprets i feia com si flotessin, amb una imatge que podia recordar al Sonoma de La Veronal. Després les circumferències i el·lipsis que van encreuant té un to hipnòtic fins a l'arribada de les voltes dels dervitxos. Un joc de precisió, d'una bellesa exquisida.
Núria Crespo a Ciutat transmet una font d'energia i equilibri que acaba en un moviment reiteratiu, en bucle, que insinua la possibilitat d'una peça de desgast. Amb un to ben diferent al de Emma Romeu i, sobretot al de Julia Romero amb Ofelia, una peça tant farsesca com tràgica sobre la cosificació de la dona. Romero pren el personatge enamoradís de Hamlet que queda arraconada en una temàtica de Poder i revenja. El seu amor, no hi té cabuda i és menystingut. La peça mostra com el posat de seducció es va desmanegant fins a ser una trista caricatura.
Finalment, parlem del darrer treball de conjunt. Japan ha volat molt més del que sembla (a jutjar pel vídeo de presentació) Perquè la gueisha apareix com a teló quasi de fons, com a localització amb una ballarina amb un blanc immaculat i les tasses aguantant-les amb gran equilibri. I les altres ballarines (amb un vestuari que evoca a una fragmentació impossible) evoquen un ball trencat, de certa desesperació en què es prova ve mantenir l'equilibri (com qui aprèn a caminar) i que, de seguida, es descobriran soles i vulnerables La veu en off recorda la tesi de la humanitat que comença caminant a quatre potes; després s'aguanta en dues i; a la vellesa, necessita del bastó com a tercer punt de suport. A la coreografia aquest viatge vital serveix per desplaçar el grup de dreta a esquerra de l'escenari (passant pel prosceni en el moment culminant. Acaben, novament, estirades a terra, com qui espera el seu final. Un aprenentatge que Lali Ayguadé va insinuar a Here.
Aqurst programa de Noves fornades de creadoes és distret, prou variat per interessar prou a un públic ampli i que expressa, notable tècnica, aplom i, sobretot, una satisfacció encomanadissa a pujar dalt de l'escenari i ballar.
