L’escenari resulta atractiu. Un espai circular
es veu encerclat per unes petites figures metàl·liques similars a l’arroba de l’email. En aquesta zona hi té lloc bona part de l’acció cantada i
ballada de l’obra. Fora d’aquesta petita
plaça de braus estan situats uns músics. Plegats, ballarins i intèrprets musicals inicien
un espectacle en el qual convergeix orient i occident.
La història d’aquesta obra s’inicia quan Eva
Yerbabuena, la bailaora de rompe y rasga, escolta la cantant
japonesa Anna Sato interpretar cançons populars de l’illa d’Amami, situada en l’arxipèlag
de Ryukyu del Japó. La melodia i sonoritat
de la música japonesa és totalment oposada a la força i potència del flamenc. I aquest antagonisme atrau Yerbabuena com per
liderar un muntatge que si bé té molts ingredients per fer-lo més que
interessant, el resultat no assoleix la intensió inicial.
A Eva Yerbabuena i Anna Sato, malgrat els
separa cultures i idiomes, les uneix, segons explica el programa de mà, les
ganes de jugar, de pesar-s’ho bé compartint tradicions dancístiques i musicals.
I això es percep, si bé l’engranatge dels fragments no arriba a encaixar i a
construir una globalitat narrativa i dramàtica de pes. De totes maneres, de forma individual hi ha
moltes parts que captiven pel seu contingut i la seva plàstica.
Anna Sato es mou de manera alada, amb tanta elegància
i finor que sembla una nina de porcellana, mentre que Yerbabuena és tota terrenal i el seu ball, por tarantos, cañas i cartageneras, entre altres pals del flamenc, assoleix ritmes
endiablats, especialment en un zapateado
delirant, alhora que el seu cos envaeix
l’espai amb moviments continguts i desbordants.
Les cançons que interpreta Sato, amb la seva aguda
i delicada veu, parlen de temes populars, des d’una cançó de bressol fins a unes
dones que acomiaden als seus homes que se’n van a la guerra, sense oblidar el simbolisme
que hi ha en un ocell negre que plora i que pronostica un mal auguri.
Fernando Jiménez defensa, amb bona tècnica i
entrega, la seva participació en el ball, mentre que el quadro format per sis
músics, entre cantaores, intèrprets
de bateria, cajón, guitarra, congues
i taiko,
l’espectacular timbal japonès, aporten qualitat a un muntatge ben dirigit
musicalment per Paco Jarana.
