Dale recuerdos XXX (Je pense à vous)

informació obra



Companyia:
La compagnie des Hommes, Forced Entertaintment
Il·luminació:
Maurice Fouilhé
Ajudant de direcció:
Mònica Bofill
Producció:
Teatre Lliure, La compagnie des Hommes
Direcció:
Tim Etchells
Sinopsi:

Concebut per Didier Ruiz i la formació parisenca La compagnie des Hommes, es fa a mida del teatre on es representa fent pujar a escena la gent gran del barri. Una vivència de la memòria més propera. Teatre i document. 

“M’interessa el que he anomenat La petita memòria, una memòria afectiva, un saber quotidià, el contrari de la gran memòria preservada als llibres. Aquesta memòria, que penso que forma la nostra singularitat, és extremadament fràgil i desapareix amb la mort.” Christian Boltanski

Els vells representen una reserva immensa d’informacions i de records. Vuitanta anys de vida equivalen a una multitud de rostres, de noms, de cossos, de perfums. Deu vells són deu vegades més de memòria: una autèntica mediateca. EIls són alhora biblioteca, videoteca, discoteca.

Fer que tornin a pujar a la superfície fragments de memòria, com trossets dels papers pintats antics que descobrim quan arranquem els de després, en una casa en obres.

No dir res a part de “me’n recordo...”.

Només posar-ho tot junt. Fer com un documental social tractat, teatralitzat. Recordar també, al capdavall, que ells no van néixer vells sinó que ens hi tornem. Tots.

Didier Ruiz

Crítica: Dale recuerdos XXX (Je pense à vous)

04/04/2017

L'essència del teatre a través del testimoni

per Teresa Ferré

Una de les metodologies qualitatives més habituals en ciències socials és l’anomenada història de vida, emprada ja fa gairebé un segle en els camps de la psicologia, l’antropologia o la sociologia. Des de la perspectiva historiogràfica és fonamental en la història oral, disciplina especialment desenvolupada a Europa a partir dels anys 70 del segle passat, en la qual el testimoni i la seva experiència són imprescindibles.  

Dale recuerdos XXX (je pense à vous) −producció de La compagnie des homes i el Teatre Lliure− ens ha evocat el resultat d’una d’aquestes recerques basades en el testimoni, per exemple aquell Recuérdalo tú y recuérdalo a otros (1979) de Ronald Fraser sobre la guerra civil, encara avui  essencial per entendre la pluralitat i complexitat del conflicte.  En aquesta obra teatral és el creador Didier Ruiz qui ha recollit i editat les dades, servides com monòlegs consecutius  d’aquests intèrprets d’ells mateixos. Una escenografia d’espai buit, només ocupat per unes simples  cadires,  i una dramatúrgia molt ben trobada on els records emergeixen en comú de manera singular i sense pretendre simular un diàleg postís entre els protagonistes. 

Es tracta d’una proposta escènica que combina la tradició del teatre document i la història oral, tot explorant la vida íntima mentre mostra pinzellades d’esdeveniments històrics que han marcat la memòria col·lectiva. Directe a l’ànima i la consciència del públic  que no podrà evitar l’emoció en més d’una de les intervencions, ja que tothom ens podem sentir identificats amb els protagonistes o recordar alguns dels nostres avantpassats. 

Didier Ruiz i La compagnie des homes són veterans en aquest tipus d’espectacle ja que aquesta n’és la trentena producció, cada cop a una ciutat i amb testimonis diferents. No traurem mèrit a la seva iniciativa engegada fa més de vint anys evidentment, però sí que volem agrair i destacar la generositat de les persones que han trepitjat l’escenari del Lliure de Gràcia. Neus Ballabriga Vidaller (1938), Elena Boy Sacristán (1936) Pepa Campà Viñeta (1941) Rosa Gallardo Pérez (1937) Salvador Gaspar Sánchez (1935) Eugeni Llorens Sanjuan (1935) Fernando Sesé Rovira (1927) Teresa Fors Pallàs (1935)  Mercedes Vallina Álvarez (1933)  Francesc Valls Ylla (1926), tots, ells i elles, paraula sincera, gest cansat, objecte íntim, moviment pausat i aquell orgull de no tenir cap por a la mort que només transmeten els més savis. 

Aquest Dale recuerdos (je pense à vous) es nodreix d’instants teatrals únics, igual d’efímers que els que van quedar atrapats en les fotografies que es projecten a l’inici i final de l’espectacle, com el clàssic teló que s’obre i es tanca, metàfora aquí també d’unes existències plenament viscudes.