Dale recuerdos XXX (Je pense à vous)

informació obra



Companyia:
La compagnie des Hommes, Forced Entertaintment
Il·luminació:
Maurice Fouilhé
Ajudant de direcció:
Mònica Bofill
Producció:
Teatre Lliure, La compagnie des Hommes
Direcció:
Tim Etchells
Sinopsi:

Concebut per Didier Ruiz i la formació parisenca La compagnie des Hommes, es fa a mida del teatre on es representa fent pujar a escena la gent gran del barri. Una vivència de la memòria més propera. Teatre i document. 

“M’interessa el que he anomenat La petita memòria, una memòria afectiva, un saber quotidià, el contrari de la gran memòria preservada als llibres. Aquesta memòria, que penso que forma la nostra singularitat, és extremadament fràgil i desapareix amb la mort.” Christian Boltanski

Els vells representen una reserva immensa d’informacions i de records. Vuitanta anys de vida equivalen a una multitud de rostres, de noms, de cossos, de perfums. Deu vells són deu vegades més de memòria: una autèntica mediateca. EIls són alhora biblioteca, videoteca, discoteca.

Fer que tornin a pujar a la superfície fragments de memòria, com trossets dels papers pintats antics que descobrim quan arranquem els de després, en una casa en obres.

No dir res a part de “me’n recordo...”.

Només posar-ho tot junt. Fer com un documental social tractat, teatralitzat. Recordar també, al capdavall, que ells no van néixer vells sinó que ens hi tornem. Tots.

Didier Ruiz

Crítica: Dale recuerdos XXX (Je pense à vous)

29/03/2017

Els records i l'altre

per Jordi Bordes

La capacitat principal de Didier Ruiz és la d'escoltar. La d'emocionar-se amb els retalls de vida (i la proximitat amb la mort) d'avis de més de 75 anys. Aquest divendres fan la primera sessió, que només repetiran fins diumenge al Lliure de Gràcia. Ja mai més tornaran a presentar-se enlloc conjuntament a escena. És el preu per garantir la frescor i la veritat. Els avis estan encantats de trencar la crosta que els protegeix les ferides però que, alhora, impedeix que els seus familiars s'aturin a escoltar-los. Saben que en aquestes tres funcions tindran l'oportunitat que els més joves coneguin més coses sobre ells. Amb l'esperança velada que, a partir d'ara, els en vulguin preguntar més, ja dins de l'àmbit familiar. Dale recuerdos és un mirall que avança els pensaments del públic. Els intèrprets més adults expliquen el seu passat o les seves dèries i des de platea es pot projectar en com serà la pròpia vellesa. Hi ha els records que es diuen i hi ha l'altre, que els escolta i els reviu íntimament.

El director, Didier Ruiz, fa divuit anys que treballa en aquest muntatge, que millora versió a versió. Al principi, es limitava a anècdotes i ara aprofundeix en records, en les cançons de bressol, en els balls de joventut, en les paradoxes de la Guerra Civil o la gana de la dictadura. Els deu intèrprets no són professionals; mai han sortit a escena. Potser saben explicar la seva història però mai ho han fet en un públic i amb uns focus que els situen en un espai de vulnerabilitat i de veritat extrema.

Ruiz fa un teatre comunitari però no pretén fer teràpia (com en la majoria dels casos). Sí que tothom agraeix molt aquesta experiència. El mateix director ja va trasbalsar canalla i espectadors amb el muntatge 2015 com a possibilitat (Grec 2015). Llavors eren joves que parlaven de l'amor, Déu, el sexe o com s'imaginaven al cap d'uns anys. Ara són avis que fan un recés sobre la seva vida. I sobre com de propera han sentit la mort. Neus, Elena, Pepa, Rosa, Salvador, Eugeni, Fernando, Teresa, Mercedes i Francesc són els deu intrèpids intèrprets. Ruiz, amb Mònica Bofill d'ajudant de direcció, equilibra les accions perquè, prenent-se el temps que el cos els demani, es vagin desenvolupant les explicacions. Són històries que el director va agafar al vol i els demana que les tornin a explicar. Però no s'escriu res, tot és oral. En tot cas, sí que s'aconsella practicar-ho mentre es feineja per casa. De fet, l'arrencada amb les cançons de bressol, de quasi boca closa i que fa difícil identificar d'entrada qui les canta, evoca als sons dels celoberts, una veu que des de la intimitat agafa volada amb l'altaveu dels safareigs. Les posicions exposen des del vessant social (a la pregunta “Haig de dir els dos cognoms?” Didier respon en un assaig: “Ets tu qui ho decideix.”) fins a la màxima intimitat (refugiats a les cadires). Ells s'expliquen històries. Moltes coincideixen en el barri i en l'època. No són les millors. Són algunes de les que van sorgir en la primera conversa. Se'n podrien triar moltes altres. Però Didier confia en el caprici de la memòria i en la frescor. Són els records d'un que ressona en els altres. Teatre en estat pur.