Dancing with frogs

informació obra



Composició musical:
Pere Jou, (excepte Haka, d’Antoni Comas)
Escenografia:
Joan Manrique, Jairo Fuentes, Violeta Ollauri
Il·luminació:
Cube.bz
Vestuari:
Valeria Civil
Dramatúrgia:
Marta Galán, Anna Maria Ricart
Assesor de moviment:
Carlos Fernández
Producció:
Temporada Alta 17, Mercat de les Flors, Sol Picó cia. de danza
Companyia:
Sol Picó cia. de danza
Autoria:
Pietro Bartolo i Lidia Tilotta
Intèrprets:
Elías Torrecillas, Guillermo Weickert, Junyi Sun , Pere Jou , Valentí Rocamora, Sol Picó
Sinopsi:

Després de reflexionar i investigar sobre la condició femenina (We Women), Sol Picó, més que coreògrafa una artista sense etiquetes i límits, ara es fixa en el món masculí en un moment on el ‘mascle’ potser ha entrat en una crisi d’identitat. Set intèrprets (ballarins, cantants, músics i actors) es posaran a la pell de tots els homes possibles del segle XXI. Un espectacle sobre els diferents models de masculinitat en una societat que els dóna més visibilitat que mai. Una aventura tragicòmica, àcida i gens convencional.

Premi de la Crítica 2017 a la categoria de ballarí (Junyi Sun)

Crítica: Dancing with frogs

30/10/2017

Massa tòpics

per Montse Otzet

L’últim espectacle de Sol Picó manté l’estètica a la qual ens té acostumats la coreògrafa: narracions punyents estripades pels quatre costats,  fragments plens de gamberrades,  imatges al límit i la presència inevitable de les clàssiques sabatilles de punta, només que en aquesta ocasió, les calcen els set homes protagonistes d’una història que parla del món de la masculinitat, de l’home del segle XXI, que la directora mostra a través d’una varietat de tipus que inclou metrosexuals, hipsters, macarres, andrògins, i com no, de prínceps-gripaus. Éssers masculins que estan sota la lupa de Picó, el personatge de la qual arriba a sobrepassar, en determinats fragments, els límits del professor de la pel·lícula Whiplash, o del Sergent de Ferro.

El muntatge és una disbauxa plàstica que duu el segell marca de la casa. Un penis que es balanceja i treu fum com el famós Botafumeiro de Santiago de Compostela; testosterona pels quatre costats;  ambient de casino on tot està supeditat a les apostes dels ansiosos clients; cossos que rodolen per terra en estats embogits de lluita; la veu del Fary dient “el hombre no ha de blandear”; cançons que relacionen el toro amb un famós arquetip masculí: “el torito además de guapura tiene pinta de Don Juan”.  En fi, un seguit de tòpics, alguns dels quals ben elaborats i que arriben a aconseguir despertar les rialles del públic, però que no transmeten el  concepte que vol  narrar Picó en el seu muntatge.

La reflexió que vol fer la coreògrafa de la masculinitat queda a mitges tintes perquè és confós el to en què ens vol explicar la figura de l’home del segle XXI, que sorprenentment, no apareix envoltat de robots ni de nines inflables.  La tragicomèdia que Picó cita en el programa de mà, no apareix per enlloc.

De totes maneres, a més d’alguns fragments que resulten atractius de forma individual, el muntatge compta amb elements notables. Per una banda l’encertat casting dels sets intèrprets, una combinació de personalitats explosiva, uns tot terreny que ballen i canten i que fan una defensa al límit dels seus personatges. Per altra banda,  un vestuari  molt escaient, disseny de Valèria Civil, i, especialment, la música de Pere Jou, una combinació de sons i instruments en viu que aporten notorietat al muntatge.