Fa només un any que es va voler donar un nou to, en clau musiocal i amb un repartiment diferent, a aquell famós Homes de les de T de Teatre, al Condal. Els hi va caure un xàfec. Sol Picó, en canvi, sortirà ben parada d'aquesta coreografia en la que també aborda els tòpics masclistes fent una radiografia divertida i cínica sobre l'home. La seva sortida per la tangent ha estat la de buscar l'home del segle XXI, el que tothom aspira a ser. La coreografa té una capacitat immensa de captivar el públic amb accions que van enllaçant-se, transició a transició. Si a We women va patir per no poder cosir prou les diferents escenes de les seves companyes ballarines a escena, a Dancing with frogs ha tingut la capacitat de dominar la vareta màgica. De principi a fi,. Explica un conte fantàstic (la de l’aparició del l’home ideal del segle XXI) amb alguna escena de por, terrorífic, tot i que sovint li posa una pàtina d’humor negre. El treball amb els set homes d’escena parteix del joc i de la voluntat d’aventurar-se a nous abismes. Se’n surten amb nota.
Ja es coneix la capacitat de Toni Comas de connectar i fer tot el que es proposi amb la veu. Ara interpreta el paper més intransigent de tots, sovint palplantat des de la barberia clàssica (terrible imatge que dóna tant de joc com aquella butaca d’avió del seu One-hit Wonders). A l’escena, hi ha entrat l’actor Elias Torrecillas que es confon perquè es mou per l’escena amb puntes i responent als ímputs que domina un fal·lus gegant com tots. Aquest element a mode de campana o botafumeiro pendulant l'apropa al veïnatge de Carles Santos, també en l’àmbit artístic. L’home del segle XXI aflora per oposició al personatge de Toni Comas: Pere Jou. És tot un armari musical que canta de contratenor amb una fragilitat que dista molt dels gustos per la bel·licositat; la necessitat que el fill jugui a futbol; que no es deixi trepitjar; que sigui capaç de fer tot allò que es proposa; o que amagui, ben endins, les seves inseguretats. L’home versàtil del segle XXI és compatible, escolta i disfruta cegament sense pensar què diran els altres. És l'antagònic a l’home, limitat pels cànons del segle XX, incapaç de llegir fragmentat (com un tocadisc que li salta l’agulla).
En aquesta divertida peça de testosterona, hi apareix Sol Picó amb bigoti. És un contrapunt, sovint, a l’escena. Fins al punt, en què el grup mascle la despulla i la separa, incapaços d’integrar l’altre. Picó dibuixa un mapa ballat còmic i, puntualment, cruel. Finta tots els tòpics i trenca el plantejament aristotèlic. Hi ha ujn ball grupal, de banyuts mostrant potència. I al final, una certa buidor. La clava.
