Danse étoffée sur musique déguisée

Dansa | Familiar

informació obra


Producció:
ZOO, Thomas Hauert
Intèrprets:
Mat Voorter
Vestuari:
Thomas Hauert, Mat Voorter
Coreografia:
Thomas Hauert, Mat Voorter, Marcus Baldemar
Composició musical:
John Cage
Il·luminació:
Bert Van Dijck
Autoria:
Albert Quesada
Sinopsi:

La primera peça de la companyia ZOO/Thomas per a públic infantil és un solo interpretat per Mat Voorter al so de l’obra Sonates i interludis per a piano preparat, de John Cage, interpretada en directe per Lea Petra. Un piano preparat és un piano alterat per tota mena d’objectes situats entre les cordes. Aquests simples materials porten l’instrument a territoris acústics tan «inèdits» com familiars. Aplicant aquesta mateixa idea al cos, Thomas Hauert i Mat Voorter han creat una peça que es desvia de totes les narratives teatrals i deixa volar la imaginació. Aquí res no és normal. O més aviat: tot és extraordinari!

ZOO/Thomas Hauert és una companyia de dansa contemporània establerta a a Brussel·les. El 1998 el ballarí suís Thomas Hauert va decidir formar la seva pròpia companyia, amb la qual ha creat més d’una dotzena de peces, com ara Cows in Space, Verosimile, Modify, Walking Oscar, Accords i MONO, amb les què ha girat arreu del món. A banda del context de ZOO, ha creat peces per a P.A.R.T.S., el Zurich Ballet, Toronto Dance Theatre i Candoco Dance Company. Hauert és el director acadèmic de la nova llicenciatura en dansa contemporània a l’escola La Manufacture de Lausanne des de 2014.

Crítica: Danse étoffée sur musique déguisée

06/03/2018

Minimalisme mironià curt d'energia

per Jordi Bordes

Una mena d'extraterrestres es baralla amb unes estructures que van apareixent per l'escena. Un joc d'equilibris, un punt màgic, que podria evocar als mòbils de Calder. Són uns elements abstractes, en continua transformació. També l'humà inflat de globus de mides i formes diferents sota d'unes malles que evoquen a un cert món oníric dels de Cirque du Soleil, però volgudament precari. La imatge, d'arrencada, és absorbent. Fins i tot la música amb un piano en què les cordes estan apagades amb visos i cartrons, perquè sonin apagades capriciosament. 

El que per al públic adult és un personatge fosc, angoixant amb una música dodecafònica, per a la canalla és un joc, una diersió. I més quan aconsegueix desempallegar-se de la lona que el cobria. El moviment combina amb una música estranya, difícil, que inquieta i sorprèn, a parts iguals. El moviment és precari. Tot i això, es genera una certa empatia amb el ballarí quan s'allibera i aconsegueix respirar. I somriure. El quadre,altament intrigant té un cert toc brossià i mironià per les formes i brossià per lña seva obsessió de fer casar la música (atzarosa de Mestres Quadreny) amb la imatge abstracta, d'uns elements,amb unes extremitats que s'identifiquen sovint amb penis de notable llargària. 

La investigació és en l'equilibri dels elements volàtils. Perquè mantenen un equilibri, flotant, gràcies a la combinació d'heli i oxigen. I quan es peta un, s'allibera l'altre. En aquesta espontaneïtat i en els quadres que es van confeccionant amb aquests elements coloristes. està la base de la dramatúrgia. L'escultura-personatge s'acaba transformant en una mena d'ameba amorfa que endrapa tot el que troba i expulsa tot allò que no li convé. Un moviment coreogràfic molt plàstic però que li falta construir dispositius i ritmes per atrapar l'atenció de l'espectador. El més petit, el més preadolescent i el més adult.