Quan tots els ulls estan posats sobre el drama humà del Mediterrani, hi ha el perill que la vista es giri sobtadament cap a les barbaritats que el nou president nord-americà, Donald Trump —els EUA són insòlitament víctimes de la seva pròpia democràcia—, ha posat en marxa indiscriminadament amb el veto sobre la societat musulmana a qui confon genèricament com a presumptes activistes d'Estat Islàmic.
Però el Mediterrani continua engolint vides humanes. I és això el que vol explicar aquest espectacle de la companyia Obskené, un espectacle bàsicament sensorial —paraula, música i imatges— que transporta els espectadors a la narrativa oral a través de la recuperació fantàstica de la sirena de mar contrastada amb la crua realitat de la nafra oberta a les costes que donen al mar.
Vi negre a l'entrada, vi negre a l'escenari —salut!, criden alguns espectadors que agafen entonació només d'entrada— i sardines a la brasa i raig de llimona com a cloenda per obrir la gana dels qui no hagin sopat. Entremig, música i instruments tradicionals, ritme de mans i dits, participació col·lectiva, mitjans digitals, il·luminació suggerent i càlida i intervenció tant de l'actriu Ilona Muñoz —que també interpreta una cançó en solitari— com dels altres integrants de la multidisciplinar companyia, els tres músics i la documentalista.
De la paraula poètica i també punyent de l'actriu Ilona Muñoz a les intervencions instrumentals de Marcel Bagés i Àlex Guitart, i també a l'autobiografia vital de l'iraquià Riad Ahmed —que confessa no sentir-se de cap lloc des de la seva fugida de l'Iraq— i, com a document impactant, les imatges d'Alba Sotorra —nominada als premis Goya del 2016 i guardonada l'any passat amb el Premi Gaudí per un dels seus treballs— que ressegueix amb la seva càmera un grup de dones kurdes en plena acció que —lluny d'abandonar el seu territori com han fet molts homes— s'organitzen per lluitar a Síria amb la mort present com un fet inevitable, quotidià, impassibles davant els cadàvers enemics, gairebé com ho faria el participant en un safari, com un trofeu de cacera.
La violència genera aquesta contradicció humana i deixa en el testimoni de la documentalista de la càmera —tal com explica ella mateixa en escena— la mala consciència del que ha viscut a ull de càmera i el remolí d'estómac quan torna a veure el que ha gosat filmar, una impressió que, en aquest cas, parteix del més pur realisme sobre el terreny, lluny de la ficció que aquesta temporada ha expressat també el personatge de la fotoperiodista de l'obra teatral «La treva», de Donald Margulies, interpretada per Clara Segura, a La Villarroel.
Els creadors de l'espectacle, Albert Boronat i Judith Pujol, no amaguen la seva influència de la força del mar, venint com vénen per origen d'un dels balcons del Mediterrani —on avui l'horitzó és ple de vaixells petroliers com ombres xineses al marge del drama humà— i expliquen, abans que es faci el fosc final, que en llenguatge marítim, "anar de carenes al cel" vol dir navegar amb la quilla enlaire, que és el que fa durant uns setanta minuts la companyia Obskené a la nova Sala Beckett del Poblenou. (...)
