De carenes al cel

Teatre

informació obra


Direcció:
Judith Pujol
Intèrprets:
Ilona Muñoz, Riad Ahmed, Alba Sotorra, Marcel Bagés, Àlex Guitart
Escenografia:
Xesca Salvà
Il·luminació:
Dani Sánchez
Vestuari:
Giulia Grumi
Composició musical:
Marcel Bagés, Àlex Guitart
So:
Efrén Bellostes
Ajudantia de direcció:
Andrea Ariel
Producció:
Obskené, Sala Beckett
Companyia:
La Santa
Dramatúrgia:
Laura Mihon
Sinopsi:

El mar es presenta com a tema però paradoxalment com a tema és inabastable. És potser per això que la nostra relació amb el mar sovint esdevé una relació de sospita. Podem seure durant hores i hores a la riba i observar-lo amb atenció esperant al final de cada onada que la següent ens porti una resposta. Tant se val, perquè el mar és el lloc on el tot es camufla de paisatge. 

Aquest espectacle aposta precisament perquè cadascuna de les nostres mirades sobre aquest abisme és en si mateixa una possible resposta, perquè les nostres preguntes, decisions i pors estan habitades ja per cada mite i per cada vivència, per cada dansa i cada rèquiem, per cada estadística i per cada cos sense vida jaient a la sorra… 

De carenes al cel és una petita mostra d’aquestes possibles mirades. Una mostra forçosament construïda sobre sospites i no sobre respostes. Sorgeix de la nostra època, un temps en el què Dionís ha estat segrestat i fins i tot les nostres ja velles sirenes canten desafinades.

Crítica: De carenes al cel

29/01/2017

Viatge oníric d'una sirena convertida en refugiada

per Jordi Bordes

Teatre Obskené és insaciable en les formes teatrals.  Ara prova un quadre un tant oníric amb dramatúrgia d'Albert Boronat (Snorkel, Shell). A l'autor li agrada plasmar uns espais que fugen de la realitat. I el que sorprèn és que aquestes escenes, que també es fusionen amb la música, que amara totes les ribes de la Mediterrània, pretenen parlar del mon dels refugiats. Aquelles sirenes d'Ulisses han perdut la seva persuassió.s'han convertit en uns elements turístics i opten per escapolir-se i trobar nous horitzons. En l'adaptació de Tot Terreny del mateix cicle de la Beckett (Odisseus) Ulisses completa l'Odissea fugint del mar per abandonar aquell intent de vèncer els déus oblidant l'estima per la pròpia família. Ara, aquella sirena que va voler embogir els mariners d'Ulisses sense sort és una jove que no troba un lloc on raure; és una altra refugiada sense nom, que es deixa encaterinar per les converses desvagades,per les copes de vi compartides i per unes sardines a la planxa.

El viatge que proposa Obskené és molt ampli, carregat de metàfores i d'imatges que es poden tppar com onades al mar. El seu mar té un punt d'escatològic però, rara vegada, concreta en la por dels refugiats en basses que van a la deriva. Sí que són documental els fragments en què es referencien a les soldats que defensen una petita porció d'Estat Islàmic. Maten i moren sense ràbia. Poden mirar l'horitzó amb els binocles a tocar d'un cadàver de l'enemic. La seva utopia és una societat matriarcal que, probablement, tampoc permetria cap de les forces que també lluiten contra Estat islàmic (de manera semblant a Diari d'una miliciana, ara fa 80 anys a les trinxeres de les Illes Balears). Probablement, el camí d'experiència compartida seria més eficaç si el públic no es refugiés en la platea. Per cert, que és un públic militant que accepta el repte de picar i cantar els ritmes que són proposats des de l'escena.