De Dol

informació obra



Autor:
Queralt Riera
Dramatúrgia:
Queralt Riera
Direcció:
Queralt Riera
Intèrprets:
Muguet Franc, Carles Goñi
Sinopsi:

El dia de l’aniversari de Hamlet/Ofèlia d’aquest any hi haurà dues absències importants, el pare i la mare. Un monòleg interior que ens portarà a recórrer la vida d’una persona que podria ser qualsevol de nosaltres. Afloraran les ferides que només recordem quan se’ns en fa una de nova. L’amor, la família, i entremig la vida que ens pensem que vivim, però sovint és ella que ens viu a nosaltres.

Un/a heroi/heroïna del S.XXI que no sap que ho és. Un/a valent/a que s’arrisca a mirar la veritat.

La proposta de direcció és que s’alternin actor i actriu, fent la funció un dia sí un dia no cada un. Els espectadors podran triar veure el monòleg de Hamlet o d’Ofelia o tots dos. Aquesta proposta pretén mostrar que la paritat i la simetria són possibles i enriquidores alhora, ja que el procés de creació es farà conjuntament i alhora amb l’actor i l’actriu.

El text DE DOL ha estat guardonat amb el XXXVII Premi de Teatre Ciutat de València, 2019.

Crítica: De Dol

26/10/2020

Soledats en festa d'aniversari

per Jordi Bordes

Queralt Riera ha tornat a les referències dels clàssics jugant amb el díptic Ofèlia/ Hamlet. En comptes de refer la impossible història d'amor que va idear Shakespeare, s'imagina dos monòlegs que es reciten en dies alterns. Previsiblement, canvia el punt de vista actoral, però no pas el text, se suposa. Com ja va fer amb L'amor (no és per a mi, va dir Medea) torna als clàssics per abordar la conflictivitat amb la família. És en el nucli més petit on es produeixen les grans confiances i on es donen les majors decepcions. Hamlet és un ben exemple perquè viu a través de l'esperit del pare la set de venjança. I entreveu en el tiet i padrastre un fratricida que potser va abusar del Hamlet en la infància. Aquest Hamlet desconsolat i solitari també dur corona. És el seu màxim desig celebrar l'aniversari a l'escola i que li plantin una corona amb el seu nom i els anys que celebra. És un link lúcid per vincular aristocràtica èpica shakesperiana amb la quotidianeïtat de les escoles bressol d'arreu. Però la majoria del seu discurs, tot i trufar-lo de localismes (convertint el protagonista en un pagès de Mollerussa que rep el consell dels advocats d'amagar la seva riquesa a Andorra) apareix massa distant per a l'espectador. Té una construcció molt cap endins i això dificulta força la connexió amb l'espectador.

És probable que veure la peça amb l'altre repartiment (Carles Goñi i Muguet Franc van intercanviant-se el paper d'un vestuari ambigu, entre faldilla i pantaló) deu donar noves respiracions que permetin connectar-hi amb més facilitat. Però costa fer-ho d'arrencada. Certament, Riera treballa un text molt literari, introspectiu com també ho era aquella tragèdia de L'amor mor, a l'Escenari Joan Brossa. Potser la peça amb més lluminositat parteix d'una relació entre dues amants Forquilla, mitjó arracada. Una peça senzilla en quan a estructura i construcció de personatges que permet viure el desig i la satisfacció d'actuar amb llibertat i d'atrevir-se a trencar amb els impediments socials.

La voluntat de recerca de la dramaturga i la complicitat amb un equip d'actrius (Annabel Castan, Patrícia Mendoza, Muguet Franc) permet imaginar un viatge constant de recerca en formes teatrals sempre íntimes, que connecti amb el jo més profund de l'espectador. Aquest és el repte que cal que segueixi perseverant.