Forquilla Mitjó Arracada

Teatre

informació obra


Direcció:
Queralt Riera
Dramatúrgia:
Queralt Riera
Autoria:
Queralt Riera
Vestuari:
Javier Sanagustín
Escenografia:
Javier Sanagustín
Vídeo:
Antoni Roura, Oscar Calpe
Il·luminació:
Xavier Calvet
Coreografia:
Paula Espinal
So:
Xavier Calvet
Ajudantia de direcció:
Oscar Castells
Intèrprets:
Judit Beltri, Vanesa Isbert
Sinopsi:

Forquilla Mitjó Arracada parla de la vida tal qual, amb les pujades, baixades i les sorpreses inesperades. Quan penses que ja ho tens tot fet i t’adones que tot està per fer…

Comèdia romàntica, poca solta i profunda. Barreja de formats i formes, de to i acció. Dos personatges que es troben a la vida en el moment oportú (no ho són tots d’ oportuns els moments ?). Peça dramàtica àgil i actual, que bascula entre el drama quotidià i la comèdia benèita. Una història d’ amor que va sorgint del fons del sòl pèlvic.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Forquilla Mitjó Arracada

09/10/2020

Estranyesa en un text clàssic

per Jordi Bordes

Queralt Riera recupera, breument, Forquilla Mitjó Arracada, una peça formalment textual amb una situació aparentment tòpica, ja sabuda, que ressona nova per l'estranyesa volguda de l'escriptura. Una dona madura, ensopida perquè els nens estan en un internat a l'estranger i el marit no para mai a casa rep la visita d'una coach personal, com a obsequi de les seves amigues. Des de les primeres sessions del Kung Fu vaginal que proposa la jove, es crea un cert magnetisme que, per contrast, les fa grans amigues. Elles s'ajuden en la seva soledat i es fan fortes l'una amb l'altra. La situació, amb una escenografia buida (només hi ha llibres i botelles en cada un dels laterals que resulten ser molt suggerents i reveladors per a narrar la història), te uns diàlegs que no roden dinàmics, segurament pel pes de les paraules, la intenció que hi ha en cada rèplica.

Sobta també que la relació entre els dos personatges, que va aprofundint-se, es quedi en un contacte molt forçat a escena. També en el propi vocabulari hi ha una sensació de vergonya a exposar massa evidentment la relació intensa que es produeix entre elles. És una qüestió d'estil que, possiblement, perjudica la fluïdesa, a escena. Riera és una dramaturga que, des de la vessant més clàssica (el text) planteja exercicis interpretatius complexes. Ho va fer amb L'amor (no es per mi, va dir Medea) i amb Amor mor la temporada passada. Ara, en breu, estrena una nova peça a l'Atrium De dol, en què novament, planteja monòlegs de Hamlet i d'Ofèlia per separat (en dies alterns).

El tìtol, per últim, és enigmàtic. I recull tres elements puntuals de l'escena, que ajuden a situar el personatge en una nova realitat. Posar-se, per error, una forquilla per aguantar-se el monyo és el gest de la dona adulta de viure desorientada, sense saber què fer. El mitjó revela una veritat de la jove que li fa caure el vel de la ingenuïtat: L'arracada (les arracades, de fet) són el signe d'unió i identitat personal de cada una d'eles, que han sabut refer feliçment les vides. Valentes.