Tot s’acaba. Tot fa un pet. Nosaltres som un gran pet universal. I què hem de fer-hi?
Hi ha una gran evidència. Totxs la veiem. Ara bé, cap de nosaltres sap com ficar-s’hi, com girar-s’hi, com fer-li front. Fa molta por, eh? Fa una por tremenda. És impossible, és impossible, és impossible fer-hi alguna cosa. Com podríem fer alguna cosa? Quina cosa podríem fer possible?
Quietxs, quietxs, totxs quietxs. Esperem una tempesta, un llamp, un tro. Esperem que baixi lo Cristo gros i ho vegi. Una veu que digui. Una veu! Una veu que digui! Una veu que digui i un cos que faci. I nosaltres els oients, que s’hi llencen, què fan? Què fan, què fan, què fan! Una gran màscara de núvols nocturns, amb dents d’estrelles i ulls d’estrelles, i nas de remolí d’estrelles. Una veu que diu i un cos que fa, sí. Un cos que… s’atura, reflexiona i s’hi queda. Pensa què fer. Ens en sortirem si pensem. El pensament està col·lapsat, però ens en sortirem si pensem.
Tot s’acaba. Tot fa un pet. Nosaltres som un gran pet universal. I què hem de fer-hi?
Tot s’acaba. Mentiders! No s’acaba; acaba de començar! No estem morts i sí que estem vius! Morts, morts, morts. Tan morts ens veiem, que ja ho estem, si no hi fem res. Vius! Els últims moments de vida! La vida que travessa la vida mateixa, quan reconeix que la vida fuig. La mosca que creua l’habitació per posar-se a la punta del nas de qui serà cadàver d’aquí unes hores. Aquesta mosca som nosaltres, la mosca de la vida que assenyala la mort. La mosca negra i pudent que assenyala el femer, la merda, que hi menja, que s’hi rebolca, que hi troba noves energies per fer de mosca uns dies més. Una moscota negra i verda, grossa, que vola i vola i no deixa dormir.
Oblideu-vos d’aquells excel·lents espectacles d’Íntims Produccions que es recolzaven en potents veus de l’escena creativa anglosaxona (Kae Tempest en el cas de “Wasted”; Mark Ravenhill, en el de l’estupenda “Pool (no water)”, i en les quals el llenguatge verbal hi tenia un fonamental pes específic: aquest cop, la companyia s’ha quedat sense paraules. Cosa comprensible: quan contemples el futur ja massa present d’aquesta humanitat a la qual la mateixa companyia defineix com a “un gran pet universal”, és lògic que de vegades, ja ni tinguis esma per a tornar a obrir la boca. Cert que de vegades la proximitat de l’abisme incita per contra a la xerrameca, com ens demostren aquests mateixos dies els personatges del sensacional “Final de partida” imaginat per Samuel Beckett, per aquest no és el cas . I tinc que dir que Beckett em va venir també al cap en més d’un moment , veient la nova proposta dels Íntims. Tot i que abans de Beckett, el primer que em va venir al cap a la primera escena d’aquest espectacle, van ser aquells astronautes bocabadats i desconcertats davant la presència d’un inexplicable monòlit que Stanley Kubrick ens presentava a “2001. Una odissea de l’espai”. I el cert és que a la sortida del teatre, vaig constatar que aquesta associació s’havia produït amb d’altres espectadors de l’obra.
A la Beckett no en trobareu cap ,de monòlit immens i amb unes línies rectangulars tan perfectament traçades, que a la força han de ser fruit d’un esser o d’una entitat dotada d’intel·ligència possiblement superior a la nostra. No: aquí el que ha vingut a caure a l’escenari un cop ha caigut també sorollosament la cortina que el separava del públic, ha estat una roca de petita mida, però no per això menys inquietant. Com a mínim, els intèrprets de l’espectacle no se’n saben avenir de la seva presència, i no paren de donar voltes al seu voltant, intentant captar alguna clau capaç de desxifrar el misteri. I com aquest intèrprets s’han quedat gairebé muts ( tot i que el mutisme quedi puntualment trencat més endavant amb un càntic que sembla voler tenir ambicions còsmiques potser un xic massa ambicioses) , les reaccions que els hi desperta aquesta mena d’asteroide sortit de ves a saber on, es canalitzen mitjançant el llenguatge corporal i mímic. Sigui el que sigui el que està passant, el cert és que la roca sembla anunciar clarament la proximitat de catàstrofes d’aquelles que poden derivar en l’extinció general . I les coreografies que tenen la pedra com a epicentre i que potser pretenen actuar com a exorcisme davant l’amenaça, no semblen tampoc destinades a poder aturar res del que està a punt de caure.
Amb aquestes perspectives, pot resultar d’allò més reconfortant , trobar-te un càntir ben ple d’aigua ben fresca; especialment, si tenim en compte que l’aigua , es pot convertir en un bé escàs d’un moment a l’altre. I aquí és on arriba l’escena potser més beckettiana de l’espectacle, aquella (atenció, arriba un espoiler!) en la qual els intèrprets es van passant el càntir i gaudint amb satisfacció del raig que surt d’ell…fins que ja no resta ni càntir ni aigua, però ells , segueixen reproduint la mateixa acció. Gairebé, com si s’estiguessin resistint a acceptar la realitat, i seguissin trobant en el desastre aquella aparença de normalitat a la que, sense anar més lluny, s’enganxa la Winnie de “Oh, els bons dies!”, mentre es va ensorrant en la sorra cada dia més. Gairebé, com si el càntir fos una mena de Godot, al qual cas seguir esperant indefinidament, malgrat saber que mai no vindrà.
En qualsevol cas, cal dir que quan arriba l’escena del càntir, s’ha produït ja una radicalització notable entre el públic que assisteix a la representació. I és que, malgrat l’esforç creatiu que suposa endinsar-se per territoris nous, i malgrat el cos conceptual al voltant del qual s’ha construït la proposta, aquesta es presenta massa dilatada, massa reiterativa i massa inconcreta . I poso com a exemple novament aquest mateix càntir, que compleix una molt correcte funció dins de l’espectacle, però que (ho vaig poder constatar) es rebut per bona part dels espectadors amb una clara sensació de cansament . L’experiment, resta així una mica a mig fer. I la senyal d’alarma no exempta d’humor apocalíptic que vol transmetre la companyia, es dilueix també excessivament, entre els negres cortinatges que envolten la roca que sembla anunciar el final de tot plegat.
