El Liceu va pactar finalment amb el diable d'Anton Rubinstein. Ho va fer com a colofó a la diada d'un Sant Jordi pletòric. 'Demon', un dels clàssics de l'òpera romàntica russa, va arribar per fi a Barcelona 143 anys després de la seva estrena a Sant Petersburg el 1875. La 'première' al Gran Teatre, deixant de costat dues irrellevants funcions de l'obra en italià ofertes al Novetades el 1905, va permetre saldar un deute amb l'injustament oblidat compositor i pianista rus, del qual només s'havia programat 'Neró' en 1898. Ha estat molt oportuna la recuperació d'aquesta peça sobre les obsessions amoroses d'un humanitzat maligne, basada en el poema dramàtic de Mikhaïl Lérmonov considerat sacríleg en la seva època. Aquesta raresa va ser rebuda amb unànims aplaudiments d'un públic seduït per la bellesa melòdica de la partitura i per el seu gran calat poètic.
El dimoni campa al seu aire sobre l'escenari per aconseguir l'amor de la bella Tamara, encara que això suposi l'eliminació del seu promès, el príncep Sinodal. La peripècia es desenvolupa sobre un espai dominat per una estructura cilíndrica. A l'interior del túnel es desplega l'univers dels humans. Per ell entra i surt el protagonista procedent del seu món demoníac. Una esfera situada al fons, sobre la qual es projecten imatges del planeta i d'altres simbòliques, representa l'ull que tot ho veu de Demon.
El ben il·luminat artefacte crea una aurèola màgica i permet interessants composicions grupals, a més de focalitzar les accions dels personatges, especialment en l'últim acte. L'absència del ballet original la supleix el director escènic Dmitry Bertman amb pobres coreografies de dimonis / llops i altres puerils moviments que pertorben l'emoció que transmet el lirisme de la peça. La tèbia direcció musical de Mikhaïl Tatarnikov, al capdavant de l'orquestra de la casa, minva en part els resultats tot i que el brillant exotisme folklòric caucàsic de la partitura acaba imposant-se.
La retallada estructura d'aquesta òpera permet agilitzar el relat. El baix-baríton Egil Silins, recordat per 'L'holandès errant' de l'any passat, ha pres el relleu de l'inspirador d'aquest projecte, Dmitri Hvorostoski. La caracterització de la seva figura com la d'un diable vell i cansat d'expandir una maldat que ja es desenvolupa sense el seu concurs ens va remetre a la d'un 'alter ego' del desaparegut. El letó va respondre amb força dramàtica al repte d'aquest rol, brillant en les seves líriques primeres àries i mostrant poder al final.
La soprano lituana Asmik Gregorian va confirmar totes les seves pregonades virtuts. Transparència i bellesa de la seu ben projectat timbre, rutilant expressivitat i una captivadora presència escènica. Igor Morozov (Sinodal) es va guanyar l'aplaudiment en l'ària del segon acte; el contratenor Yuriy Mynenko va ser l'Àngel, sempre disposat a impedir els excessos del dimoni i a frustrar el seu propòsit d'aconseguir el redemptor amor de la protagonista, tot a costa de la seva mort; Alexander Tsymbalyuk va complir en el dolgut paper de Pare de Tamara, i el mateix van fer la mainadera Larisa Kostyuk, el missatger Antoni Comas i el servent de Sinodal (Novel·la Ialcic). El cor va estar a l'altura d'aquesta aposta cantant en rus amb bona afinació i mostrant equilibrada homogeneïtat en els moviments col·lectius.
