Aquests dies a la Sala Beckett es pot veure Derecho a pataleta, un muntatge de Las Chatis de Montalbán amb autoria i direcció de Berta Prieto i Lola Rosales. Les creadores ens reben des d'un lateral de l'escenari, amb la recança ‒declarada‒ d'haver decidit no ser-hi com a performers. Un vol i dol que els serveix per introduir l'espectacle en clau d'humor, manipular els telons pintats i interaccionar, micròfon en mà, amb les actrius. Autoiròniques i desconstruïdes, reflexionen sobre l'absurditat de voler demostrar que són més llestes del que semblen, ens expliquen d'on surt el títol ‒més que res perquè els espectadors puguin fer-se els entesos quan es prenguin la birra de després, reblen‒ i ens parlen de la pandèmia, la beca de creació i un altercat que van tenir amb la guàrdia urbana. Sobretot, ens fan venir ganes de veure l'espectacle.
Construir els personatges fent servir com a material de base uns dibuixos animats ‒Espies de veritat, una sèrie d'animació francocanadenca que es va emetre pels canals K3 i Super3 durant una dècada llarga‒ suposa portar a la paròdia uns models molt estereotipats fins a rebentar-ne el motlle. Belén Barenys (Alex), Natàlia Barrientos (Sam) i Paula Vicente Mascó (Clover), vestides de groc, verd i vermell ‒en els rols de l’atleta, la llesta i la guapa, respectivament‒, es lliuren a moviments i inflexions volgudament artificiosos per encarnar les protagonistes. Empeses per l'aclaparadora missió de salvar un món en què els animalets ja no riuen ni els núvols tenen forma de drac, les tres espies es teletransporten d’un lloc a un altre ‒del desert de Kalahari al centre d'operacions de la WOOPH; del mar a la presó‒ i acaben exhaustes. Resulta refrescant la fantasia en virtut de la qual poden connectar-se per radiofreqüència mitjançant clips per als cabells, viatjar en un submarí “súper invisible” o fabricar una bomba nuclear amb una batedora. I, divines com són, exigeixen ‒molt amablement, això sí‒ “gadgets més monos”, conèixer amb antelació les seves missions i que de tant en tant els donin les gràcies.
La dificultat de la missió encomanada i la poca fe que tenen en poder dur-la a terme acceleren el seu fracàs. Contra tot pronòstic, les intrèpides espies cauen de la fabulosa, omnipotent ficció per anar a raure al món real, el de la precarietat, la sordidesa i l’explotació laboral. Víctimes del turbocapitalisme i del fast food, els personatges acaben banalitzant o sabotejant moviments polítics com el feminisme o l’ecologisme, no perquè a les creadores els semblin risibles o menyspreables, sinó perquè no poden evitar adonar-se de fins a quin punt pot resultar inversemblant un cert tipus gesticulació buida si no va acompanyada d’un convenciment autèntic. I, per més que puguin arribar a irritar-nos determinades confessions a boca de canó, ens guanyen l’honestedat i el desvergonyiment tant de les autores com de les intèrprets, per la manera que tenen d’evidenciar com determinades consignes han acabat esdevenint, en alguns contextos, un mer producte de màrqueting. En aquest sentit, ens sembla molt eloqüent l'asseveració segons la qual “no cal salvar el món, només fer-ho veure”.
En aquesta versió més estripada i canalla de les espies, cadascuna té el seu moment de catarsi o revelació, que ve servida en aparts paròdicament autoficcionals i amb la dosi necessària ‒irrenunciable‒ de “porno emocional”. Accedim així al que hi ha rere aquesta aparença de noies perfectes que parlen amb dofins i diuen creure en l’amor com a redempció. Quan arriba l’hora de la veritat, la Sam li recrimina a la seva mare haver-la educat per ser una noia llesta i pragmàtica; la Clover confessa el seu desig de mantenir una relació tòxica amb un mascle el més heteropatriarcal possible, i l’Alex expressa pel boc gros ‒en el monòleg més hilarant de tots, exhibició hiperbòlica d’una obsessió‒ el seu odi envers les “ties lànguides” que es fan les misterioses, “princeses Disney reciclades” que es dediquen bàsicament al self-care i converteixen la ideologia en postureig.
Derecho a pataleta és una proposta irreverent i divertida que ens confronta amb les contradiccions a què ens aboca el sistema. Les creadores qüestionen la ingenuïtat d'unes heroïnes infantilitzades i abonades a la feminitat més canònica, per poder, un cop esquerdades les màscares, empeltar-hi la seva fúria en forma de rebequeria. Belén Barenys, que, com tothom sap, a banda de ser una actriu expressiva i talentosa, compon cançons amb ganxo, interpretarà també, com a colofó de l'espectacle, un tema musical que abomina de la perfecció a què semblen haver d'aspirar sempre les noies: “No se puede ser tan guapa ni tan lista ni tan atleta”. Les noves “espies de veritat” ‒o de la veritat ‒ reclamen el seu dret a queixar-se i a ser les dolentes de la pel·lícula. És per això que juguen a la provocació, flirtegen amb el políticament incorrecte i desafien la retòrica esperable.
Crítica publicada a Núvol el 4 d'abril de 2024
