El cinema i les sèries d'animació, el còmic, els jocs d'internet, els dibuixos animats de finals del segle XX, el Súper 3 d'abans i l'SX3 d'ara, el cinema d'acció, el mite de les superheroïnes, l'idealisme juvenil capaç de salvar el món, la influència de les novel·les gràfiques i dels relats de literatura per a joves interactiva que proposen triar la pròpia aventura... de tot això i una mica més hi ha en aquest espectacle d'una companyia creada per Berta Prieto i Lola Rosales amb ressonància patronímica tan castissa com «Las Chatis de Montalbán» per la seva relació burocràtica que un dia van patir amb l'Agència Tributària amb seu en aquest carrer madrileny.
Companyia jove, que elabora una eclèctica, acolorida i enjogassada dramatúrgia a partir d'una anècdota pròpia, una nit de festa, en bicing i alguna copa de més, amb ressaca anticontrol d'alcoholèmia i amb la picabaralla amb una patrulla de la guàrdia urbana de Barcelona que els va donar la idea i el títol principal, en la llengua del cos: «Derecho a pataleta».
La rebequeria de l'espectacle va prenent forma a manera que les tres protagonistes, des del seu món de ficció, ironitzen sobre les misèries de la vida convertides en tres “superwomen” però també amb les seves flaqueses, el seus dubtes i les seves frustracions.
Això fa que el discurs passi d'una aparent ingenuïtat infantil a una contestatària necessitat juvenil fins arribar a una esgarrinxada de maduresa i que les tres protagonistes entrin i surtin del seu marc de ficció amb alguna fugaç escena més realista com el cigarret a l'hora de la pausa de tres empleades d'una cadena estil McDonald's. Llàstima que no aprofundeixin més per aquest costat o qui sap si, de l'escena, no en pot sortir encara un altre espectacle sobre la precarietat en què està immersa la generació de la trentena, tenint en compte, com diu una d'elles, que ja hi ha qui no es pot permetre ni pagar el terapeuta.
Les dues creadores de l'espectacle, anteriorment també actrius en altres propostes seves, no s'han resistit a deixar d'estar-hi subtilment presents, primer amb una prèvia de presentació com a mestres de cerimònies que justifiquen perquè “com que l'espectacle no s'entén, més val explicar-lo abans i tots contents”. També després, des de l'ombra, posant veu en off o fent de tramoistes dels austers telons pintats que aporten la imatge o la influència dels dibuixos animats i dels personatges robòtics que imiten les tres superheroïnes.
Malgrat que hi ha l'opció dramatúrgica de triar la pròpia aventura, els espectadors només hi són convidats com a elements passius. L'aventura en qüestió ve prèviament triada de guió i el ritme dels 75 minuts de la trama no es trenca en cap moment, afavorint un espectacle que porta implícit el rerefons de contingut adult però que, sens dubte, és també d'aquells que s'emporta els aplaudiments més entusiastes dels espectadors més joves. (...)
