Des gestes blancs

Dansa

informació obra


Companyia:
Naïf Produccions
Sinopsi:

Un pare i un fill, a partir del joc i del desequilibri de forces entre els seus cossos, ens conviden a entrar en les condicions paterna i filial en una dansa on la imatge de l’un no és sinó el reflex de l’altre. Un espectacle alegre i commovedor en el qual Sylvain Bouillet i el seu fill de vuit anys Charlie superen els obstacles a partir de la confiança mútua, on el fill segueix les passes del seu pare i el pare imita el fill. Un viatge de descobriment tant per a l’adult com per al seu fill que de ben segur reconeixerem.

Naïf Production és una fàbrica d’espectacles vius i d’aventures col·lectives fundada per Sylvain, Mathieu i Lucien, tres acròbates que, al voltant dels conceptes de desequilibri, resistència i esforç, desenvolupen ficcions d’imatges i gestos en què la implicació física té un paper preeminent, una implicació que intenten estendre més enllà de l’escenari.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Des gestes blancs

24/10/2020

Una preciosa relació pare-fill ballada

per Jordi Bordes

Qui menysté una abraçada? La relació íntima d’un fill i el seu pare, ballant. Sigui en el joc continu, en la repetició, o en l’intercanvi de rols, tot flueix molt pur a escena i transmet una intimitat preciosa. La dramatúrgia és ben simple. I efectiva. Les accions, en la majoria de les situacions a partir del contacte que, si no es podrien resumir com una carícia, és perquè algunes parteixen del cop. Però és una caiguda que no fereix, feta amb la sensibilitat d’estar jugant, com qui fa pessigolles perquè l’altre es recargoli del riure, amb cura. Des de dur el fill penjat com a forma d'escalfament del cos i que, amb els braços caiguts, permet una coreografia divertidament ingènua a deixar que el fill corri lliure voltant per l'escena i salti sobre d'articulacions del pare. Petjades ben assajades per no lesionar ningú.

Hi ha d’haver una sintonia especial per ballar davant del públic. Podria haver el perill que la repetició reduís l’autenticitat. Però, no donava gens aquesta sensació en la sessió matinal a les escoles de divendres. La canalla reia, sorpresa, per un contacte que el nen tenia amb el pare molt especial. David Ymbernon (un artista plàstic que trasllada a escena el seu univers de Latung La La, sovint al menjador de casa seva) permet que els fills puguin ser-hi. Però els hi dóna una llibertat absoluta. Només juguen amb ell, si volen.

Deu ser preciós mirar pel forat d’un pany quin tracte pròxim deuen tenir els artistes amb els seus fills, en la intimitat (a Flexelf, Àngels Margarit ja advertia que vigilessin els pares amb les cortines el dia després que veiessin aquella obra perquè convidava a experimentar amb teles i textures). Certament, la societat occidental, tant estirada i amb aire de jerarquia, encara manté una distància entre els fills i els pares que no permet aquest apropament en el ball, de manera majoritària. Veure’ls jugar i ballar (dubtant si alguns instants estan oberts a la improvisació) genera una dolç enveja. La comunicació és franca; només limitada amb l’aparició del telèfon mòbil; una picada d’ullet als petts conflictes del dia a dia familiar.