Desconcerto

Musical

informació obra


Direcció:
Jordi Purtí
Il·luminació:
Jordi Purtí, Àngel Puertas
Autoria:
Jordi Purtí
Interpretació musical:
Orthemis Orquestra
Producció:
Orthemis Orquestra
Companyia:
Orthemis Orquestra
Sinopsi:

Virtuosisme, imaginació i rialles. Això és el que ens proposen Jordi Purtí i l’Orquestra de Cambra de l’Empordà amb el seu nou espectacle. Un divertimento dirigit a tota la família que s’apropa a la música clàssica amb un joc que fusiona la delicadesa de la música amb l’expressivitat i l’humor del teatre gestual. Tot comença quan s’obre el teló i els músics són atrapats per sorpresa mentre preparen un peça de Mozart. Arriba el director i s’inicia una divertida lluita entre el seu repertori i el de l’orquestra. Una història d’amor i desamor, una persecució musical, un combat entre la partitura original i la llibertat de les variacions i improvisacions.

Podeu veure la versió online que es prepara a les nits d'Estiu de CaixaFòrum Barcelona clicant aquí

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Desconcerto

27/09/2017

Seguint el compàs de l'humor

per Jordi Bordes

Jordi Purtí ha fet un pas més (serà difìcil que vagi gaire més enllà) en la deconstrucció de la jerarquia d'una orquestra de cambra. Novament, amb l'Orquiestra de Cambra de l'Empordà. Si a Concerto a tempo d'umore s'atrevia a què els músics abandonessin la partitura, ara, directament els hi ha pres la cadira. I només puntualment apareix el director per organitzar la dotzena d'instrumentistes de corda. De fet, el joc dels músics és reptar-lo i anar-hi a la contra. La fórmula segueix funcionant gràcies a partir de tonades conegudes (fins i tot pels analfabets musicals). el mèrit musical és encara més compromès. Perquè les adaptacions demosgtren com una mateixa tonada pot sonar molt diferent (seguint el ritme de la música folklo`rica de cada contrada). o com una mateixa base musical serveix per a obres de color i públic ben diferent. 

El gran treball de Purtí és que la mímica dels músics no sigui excessiva, sobrera. Quan ho aconsegueix (la majoria de les vegades), la peça és divertidíssima i increible. La intenció i el gir descol·loca l'espectador en situacions impossibles (que no desvetllarem). La vista de la dramatúrgia és que sap pausar el ritme frenètic amb moments de notable plasticitat i amb un to romàntic, fins i tot. Sense pretendre més que demostrar fins a quin punt de còmics poden ser els musics de clàssica professionals, la peça aconsegueix fer aplaudir i tossir rítmicament el públic. I colar algun fragment del Michael Jackson més zombie. I saltar del cant líric al rap del beatbox amb alguna acrobàcia inclosa! S'hi pot anar amb tota la família; ningú sortirà decebt i tots amb un somriure (sovint d'incredulitat) al rostre.