“¿Has oído hablar de la palabra crisis?” Un matrimoni, el Luis i la Marta, instal·lats en una aparent comoditat econòmica i en un precari equilibri afectiu, reben la visita de l’Eduardo, un personatge sortit del manicomi, que s’instal·la a casa seva. Per sobre d’un to sostingut en la comèdia, es desencadena una reflexió al voltant d’una societat en crisi que ha substituït els ideals pels materials.
La MARTA és una dona que està a les portes de l'atac de nervis. Una bomba a punt d'explotar: Vertígens, ofecs, taquicàrdies...
El LUIS és un home controlat, amaga la seva impaciència sota la disfressa dels que semblen escoltar, però només esperen el seu torn per tornar a parlar.
L'EDUARDO és una mena de boig-sant. Un personatge que ha passat a l'altre costat, sigui quin sigui, en qui és impossible distingir el que sap del que ignora, el savi de l'idiota. La Marta i el Luis duen dotze anys de casats, sense fills, perquè així ho varen decidir. S'han repartit els rols de la manera següent: ell és el segur, ella la insegura, ell té la raó, ella la insistència, ell té la feina, ella la casa; ell té por i ella també, tots dos intenten fugir desesperadament del lloc on són sense deixar-lo.
“Vaig escriure l’obra l’any 1992 a unes golfes del barri de Gràcia de Barcelona un gener especialment fred i famolenc. Mentre la ciutat estava embriagada pels efluvis triomfals d’unes Olimpíades, jo intentava treure’n la meva paladeta d’aquell “El Dorado” treballant a l’espectacle d’inauguració. Pot ser tot això expliqui dues coses: la primera, el tema de l’obra: ser o tenir. Deserts era la meva catarsi per superar aquella mena d’esquizofrènia, el meu orgull d’artista pobre cridava: no tinc res, però sóc lliure. La segona, explica aquesta vena mística que destil·la Deserts, entrar al misticisme no és gaire difícil, només cal estar un parell de dies sense menjar. En tot cas, no en tinc cap dubte, vaig escriure Deserts amb el cor, no amb el cap.” (Josep Pere Peyró)
Premi de la Crítica teatral de Barcelona al millor text, 1996.Diu Josep Pere Peyró que va escriure Desiertos el gener de 1992 per 'desintoxicar-se' de l'ambient olímpic que impregnava Barcelona. I explica que la va escriure més amb el cor que amb el cap. Dues consideracions que vénen molt a tomb a propòsit de la versió d'aquesta peça que La Trama Produccions ha estrenat a l'Almeria Teatre. En un moment en què la crisi obliga tothom a ser extremadament materialista i a tocar de peus a terra, a Desiertos Peyró trenca una llança a favor del misticisme i l'espiritualitat, a favor del ser per damunt del tenir, una reivindicació del cor per damunt del cap en definitiva.
Luís, un empresari 'atrapat' per la crisi creu que té l'oportunitat de solucionar tots els seus problemes quan el truquen per tal que aculli a casa seva l'Eduardo, un antic company que rep l'alta després de tretze anys en un manicomi. El Luís creu que li ha tocat la loteria. Eduardo era un gran empresari. Tenia idees genials i diners a cabassos, i el protagonista vol aprofitar-ho per evitar que el seu negoci se'n vagi a n'orris. Només hi ha un problema. La seva dona, Marta, no creu que l'Eduardo sigui l'àngel de la guarda que solucionarà la seva situació. Aquest és el punt de partida d'un conflicte a cavall entre la comèdia i el drama --amb alguns tints, fins i tot, de tragèdia-- després del qual res no serà mai més igual per la parella protagonista.
L'espectacle de La Trama presenta, per damunt de tot, una gran pulcritut. La interpretació és concisa i compacta i a mesura que avança l'argument es va assentant en un ritme adequat, després d'una primera escena en la qual l'acceleració dels intèrprets gairebé impedeix als espectadors mastegar els personatges. Superat aquest escull, però, les creacions de Xavier Pàmies, Carla Rocart i Òscar Bosch llueixen sense pal·liatius, ben dirigits per una Anna Sarrabio concentrada en evitar que la comèdia s'apoderi del missatge. Una directora que en la part final de l'espectacle es pren algunes llicències que potser espantaran algun espectador però que estan perfectament integrades en el conjunt. La mateixa pulcritud pot atribuir-se a l'escenografia o la il·luminació, de forma que la mescla final té un molt bon nivell i us farà passar una bona estona de teatre.