Ho venia a dir Josep Maria Miró quan, fa ara just quatre anys , la Sala Beckett va oferir una lectura dramatitzada d’aquesta mateixa obra de Josep Maria Benet i Jornet : sense “Desig”, (per posar un parell d’exemples nascuts del talent de Miró)probablement no existirien textos com ara “Nerium Park”, o aquell altre “Temps salvatge” que , per la mateixa època, s’estrenava en aquesta mateixa Sala Gran del TNC. No per res, quan Miró va publicar “Nerium Park”, ho va fer afegint-li al text una ben explícita dedicatòria: ”Pel Pepitu, gràcies per construir urbanitzacions i carreteres amb conductors que demanen ajut i personatges que hi transiten sota alertes de perill. Gràcies per haver-les plantat, i , anys després, poder-hi circular”.
I, des d’aquell punt de ruptura que va suposar l’estrena al Romea de “Desig” l’any 1991, per aquestes carreteres que connectaven directament amb l’autopista Pinter, hi han circulat bona part de la nostra millor dramatúrgia contemporània, incloent-hi al molt jove director d’aquell muntatge, un noi anomenant Sergi Belbel. “Desig” havia estat escrita a partir d’un encàrrec del Centre Dramàtic de la Generalitat , en mans llavors de Domènec Reixach. I l’encàrrec s’emmarcava dins d’un projecte que implicava també l’elecció del director de l’obra per part del seu autor, per tal de portar a terme un intens treball conjunt . Conscient del trencament estilístic del seu text, Benet i Jornet va voler també que fos una mirada jove i nova, la que es fes càrrec de donar-li forma física a aquelles paraules escrites que eludien els camins narratius pels quals havia transitat fins llavors el nostre autor. I el resultat, va suposar un veritable punt d’inflexió , tant pel que fa a la trajectòria dramatúrgica d’en Pepitu, com pel que fa a la nova dramatúrgia catalana amb tarannà més agosarat.
Som ,doncs, davant d’una d’aquelles selectes obres que s’han guanyat ja tot el dret a ser considerades com a veritables clàssics del teatre català contemporani. I a formar part d’un repertori que, de tant en tant, necessita tornar a prendre vida a l’escenari, per tal no solament de recordar-nos d’on venim, sinó també de comprovar la seva vigència des de la perspectiva que dona el pas del temps, i demostrar-nos com el seu alè colpidor s’adapta a noves lectures . I aquesta és sens dubte una de les funcions que ha de complir una institució com ara el TNC.
Partint d’això, és una molt bona noticia que s’hagi escolat a la programació d’enguany aquesta obra fonamental que, tal i com ho veu la directora Sílvia Munt , “Ens parla del dolor del desig, perseguit, però no acomplert. De la inconfessable renúncia del que inevitablement som; aquells nens i nenes innocents i plens de pors que de mica en mica van desapareixent, enterrats per la irremeiable necessitat de créixer, acceptats per una societat implacable.” Afegeix Munt encertadament que som davant una obra que de forma constant “juga amb un doble llenguatge i també en un doble univers”.
El cas és que aquest doble univers, Munt i l’escenògraf Enric Planas el situen a una Sala Gran del TNC, la morfologia de la qual ha quedat notablement modificada, per tal d’ubicar la representació en un espai central envoltat d’espectadors a banda i banda. I és en aquest espai escenogràfic, on comencen a fer-se visibles els problemes que presenta el muntatge de Munt. Som, ben cert, davant d’ una obra aclaparadorament intimista que, en principi, sembla demanar distàncies més curtes que aquelles que imposa la Sala Gran del TNC. I en aquest sentit, es diria que Munt i Planas, s’haguessin potser sentit més còmodes jugant amb les possibilitats que ofereix la Sala Petita d’aquest mateix teatre . Però l’opció ha estat la de disfressar la Sala Gran de Sala Petita, donant-li també una mica l’aparença de versió macro i semi esfèrica de La Villarroel. Una disposició que, malgrat les intencions, no aconsegueix crear amb el públic el grau de complicitat que requereix d’ell. I que, alhora, entra en oberta contradicció amb l’aparatós dispositiu escenogràfic amb efectes mòbils i funcions de pantalla, que penja damunt l’auster mobiliari gairebé nu que té a sota seu. Paradoxalment , es diria que aquest artefacte que tendeix a crear una distracció supèrflua , no fa altra cosa que recordar-nos que , com malgrat tot som a la Sala Gran, cal introduir-hi una mica d’espectacularitat, escara que aquesta resulti un xic disfuncional.
Però si ens oblidem d’aquest sostre , ens trobem davant una escenografia que tampoc sembla connectar massa amb el “doble univers” del qual parla Munt. I que, per contra, revela les dificultats no resoltes amb les quals la directora s’ha apropat al text. Com s’ha dit repetidament, som davant l’obra més directament deutora del teatre de Harold Pinter mai escrita per Benet i Jornet. I ja sabeu ( només cal recordar sense anar més lluny el magnífic muntatge de “Terra de ningú” dirigit per Xavier Albertí també en aquesta sala) com van les coses amb Pinter. El britànic, t’obra la porta per tal que ,d’entrada, et trobis en un territori conegut que t’ofereix un mínim de certeses confortables. I , sovint sense ni adonar-te’n , et fica en la terra de ningú que aniquila les certeses i desmunta la façana de la quotidianitat. En aquest sentit pinterià, la primera escena de “Desig”, podria semblar la primera escena d’un drama ( un drama burgés, potser?) sobre la deteriorada convivència d’un matrimoni de mitja edat en el que Ella (aquí els personatges no tenen noms) deixa ben a la vista el seu letal avorriment cervesa en mà, mentre Ell intenta sublimar frustracions treballant la fusta. Tot, tenint com escenari aquella segona residència ficada en el terreny d’una urbanització que li dona al conjunt certa aparença de contacte amb la natura .Però al bell mig de la domèstica disputa conjugal, hi fan la seva aparició unes inquietants trucades anònimes, i la no menys inquietant presència d’un estrany amb tendència a quedar-se esperant a un racó de la carretera amb els fars del cotxe encesos. Aviat tindrem entre nosaltres a l’Home, sigui qui sigui l’Home. I acte seguit li arribarà el torn a la Dona, sigui qui sigui la Dona. El decorat domèstic que a primer cop de vista ofereix la imatge d’un entorn controlat, es veurà ràpidament alterat per la irrupció del que la mateixa Munt qualifica com el no-res.
El problema és que Munt t’instal·la ja de partida en el no-res. No et permet fer cap mena de transició. No et permet mostrar-te les fissures per les quals s’introdueix allò que altera el paisatge quotidià, perquè tota la seva proposta es situa en la fissura. I opta per oblidar-se també del llenguatge que llisca suaument cap a territoris tèrbols, per situar-se també ja de partida en el territori del llenguatge que condueix cap a la sobreactuació forçada amb un punt histriònic. Només cal en aquest sentit tornar cap a la primera escena, per tal de lamentar que l’estupenda Laura Conejero es vegi forçada a realitzar una actuació que fulmina els matisos que ella sap sempre introduir en els seus personatges. I tampoc la també habitualment excel·lent Anna Sahun té massa sort en aquest sentit, mentre Raimon Molins irromp a l’escena lliurat alhora a l’excés, i Carles Martínez no se n’acaba de sortir de caure en el to un xic rutinari que ofereixen les seves interpretacions més recents: i ja sabem que la rutina, no li escau massa al desig.
El desig inconcret , incomplert, latent i fugitiu que sacseja aquests personatges , l’acaba d’altra banda transformant Munt en un desig massa concret, visualitzat alhora mitjançant unes imatges finals projectades que van una mica en contra de l’essència mateixa del text. El neguit que genera allò potser impossible d’atrapar deriva cap a una resolució amb quelcom de “happy end” que transforma els records nebulosos en certeses ara ja finalment concretades. I d’aquesta forma, s’esvaeix en gran mesura allò abismal cap el que volia abocar-nos Benet i Jornet .
