L'actriu Imma Colomer, una dels quatres intèrprets que va estrenar l'obra «Desig» de Josep Maria Benet i Jornet el febrer del 1991 al Teatre Romea, em deia en una entrevista que l'obra li resultava sorprenent perquè l'autor havia optat per ingredients que no se li coneixien abans, com el suspens o la intriga, que afavorien una trama molt inquietant.
A Imma Colomer —que va formar part aquell 1991 del repartiment amb la desapareguda actriu Àngels Poch (1948-2015) i els actors Josep Maria Pou i Lluís Soler— no li faltava gens de raó. Encara avui, «Desig» continua sent una obra inquietant que, per als que hagin seguit altres peces més de caire costumista de Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940 - Lleida, 2020) els semblarà entrar en el món d'un altre autor.
Imma Colomer definia també «Desig» com una obra de registre de teatre molt nòrdic, més que català. Jo hi afegiria, a més, que és una obra de ressons de l'atmosfera de Harold Pinter, cosa que avala la reconeguda qualitat literària de Benet i Jornet que és considerat el pare per a alguns i l'avi per a molts altres de la dramatúrgia catalana.
Val la pena recordar que aquella primera versió de «Desig», dirigida per Sergi Belbel, que el 1989 havia obtingut una de les borses de creació de l'extingit Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, es va representar també el mes de maig del 1991 a Bolonya dins el Festival de la Convenció Teatral Europea, obrint un camí d'expansió internacional que el teatre català ha seguit després amb altres autors.
La directora Sílvia Munt ha detectat també aquests ingredients de «Desig» i no ha volgut exposar-se a convertir l'obra, que és molt de cambra, en una obra “de gran format” que s'hagués resolt amb espectaculars efectes de llum i de so i, tenint en compte les condicions de la Sala Gran, segurament amb l'aparició del cotxe fantasma que apareix en el rerefons del clima enigmàtic de l'obra.
Ben al contrari, Sílvia Munt s'ha atrevit a desmuntar una part de la platea de la Sala Gran del TNC —planyo els tècnics de la casa!— i situar la meitat de l'auditori a l'escenari i l'altra meitat a la banda convencional, deixant sense localitats la meitat superior més allunyada de l'escenari central. Un encert que acosta els espectadors als quatre protagonistes, com en una sala mitjana i permet que la densitat textual de l'obra no es perdi en el buit.
Fet això, no li ha calgut res més sinó posar el discurs en boca dels quatre personatges, sense sofisticacions escenogràfiques, gairebé com en una sala d'assaig pel parell de taulells i les bancades i deixar que la història flueixi amb tota la força que té, un resultat aconseguit també gràcies al quartet interpretatiu.
Menció especial, esclar, per a l'actriu Laura Conejero que es fa amb el paper d'Ella —els personatges no tenen nom— amb una força que puja d'intensitat a manera que avança la trama i en una de les seves millors actuacions, tot i que és difícil oblidar-ne altres d'anteriors. Igualment per a l'actor Carles Martínez, Ell, que aquí té un paper d'origen més discret i manté algunes rèpliques amb la serenitat de qui està de tornada i a qui no l'afecta la inquietud de la seva dona i mare de les filles que han deixat ja grans i que troben, a la segona residència allunyada de tota mena de serveis, el refugi que no troben a ciutat. Calefacció i telèfon, úniques excepcions de civilització.
Moment tens i d'alta volada narrativa el que protagonitza l'actor Raimon Molins, el personatge de l'Home, en un discurs emotiu que requereix no deixar-se emportar ni per excés ni per defecte per trobar-hi el punt just. Una sorpresa interpretativa per a molts espectadors que no hagin vist actuar Raimon Molins en alguna escassa ocasió a la seva sala petita, l'Atrium, on exerceix més de gestor que no pas d'intèrpret.
I moment també estel·lar per a l'actriu Anna Sahun, el personatge de la Dona, que és el mirall de la joventut perduda per Ella en un discurs que tanca el quadre del miratge que per als dos protagonistes del present (Ell i Ella) ha esbossat l'autor per reflectir la nostàlgia del passat (Home i Dona).
Torno a l'actriu Imma Colomer del 1991 quan em deia que «Desig« potser és d'aquelles obres que calia veure dues vegades per trobar-hi noves referències. Això és el que poden viure ara molts espectadors que la vam veure en l'estrena del 1991. I si han passat trenta anys, perquè envelleixi bé, encara millor. Els temps han canviat en trenta anys. El final —que no desvelaré— que proposa Benet i Jornet era segurament més punyent el 1991 que no pas ara. L'escena en què Ell, que s'entreté a modelar una petita escultura, modela també el cos d'Ella, té ara més força que abans quan reflecteix el paper manipulador, protector o abusiu de l'home sobre la dona.
La directora Sílvia Munt aporta novament un fugaç tast cinematogràfic, com li correspon per la seva trajectòria, amb una escena final amb la projecció sobre el pla de l'escenari d'allò que «Desig» amaga, insinua i no desvela fins una hora i mitja després de la trama. Ho fa amb un enregistrament de primer pla rigorós amb dues ballarines, Fàtima Campos i Olga Lladó. Un passi de realisme per apaivagar la inquietud que l'obra «Desig» de Benet i Jornet pot crear en els espectadors. Una manera també de renovar l'obra i deixar per a futures generacions el testimoni del caràcter intemporal que té. (...)
