DespertaLab1: Hàbitat (doble penetració)

informació obra



Autoria:
Carla Linares, Mar Pawlovsky, Laura Daza, Maria Hernàndez, Pablo Macho , Jaume Viñas, Roger Torns
Intèrprets:
Diana Gómez , Georgina Latre, Maria Hernàndez , Jaume Viñas, Rafa Delacroix
Escenografia:
Albert Ventura, Alejandra Lorenzo
Vestuari:
Albert Ventura, Alejandra Lorenzo
Il·luminació:
Albert Ventura , Alejandra Lorenzo , Roger Torns
Producció:
H.I.I.I.T
Direcció:
Júlia Barceló
Dramatúrgia:
Jaume Viñas
Sinopsi:

Un artista presenta una escultura que presideix l’interior del nou edifici net, polit i llis que han edificat on abans hi havia el mercat. Un youtuber aclamat anuncia el seu suïcidi en directe. Una escriptora s’odia per estar treballant en una oficina compartida on no coneix a ningú. Dues noies es busquen per la xarxa en una aplicació de relacions esporàdiques. Una d’elles vol netejar-se, l’altre necessita estendre la rentadora que porta dos dies tancada. Una noia projecta en directe el seu viatge nocturn per la ciutat mentre busca què fer per no avorrir-se. Un adolescent fanàtic vol veure el suïcidi d’un famós en directe. Tot succeeix en una nit.  Tot succeeix a prop de l’edifici nou que han construït al barri, on abans hi havia el mercat.

Aquest projecte és el resultat del meu treball final de carrera (Roger Torns). Vaig començar reunint un grup d’actors per elaborar una peça textual en col·lectiu. A partir de l’escriptura automàtica a contrarellotge volia que el discurs i la poesia afloressin sols a partir de la generació de material textual provocat a partir del caos, la immediatesa, el joc i la irracionalitat. Vam estar durant dos mesos fent sessions d’escriptura automàtica guiada fins que vaig tenir prou material, llavors em vaig recloure durant tot l’estiu per intentar entendre quines eren les necessitats discursives de cada participant i a partir d’aquí es va anar construint la dramatúrgia i la seva estructura fins arribar al text resultant anomenat Hàbitat (doble penetració).

Hàbitat (doble penetració) s’emmarca dins l’univers rizomàtic de les xarxes socials, parla sobre aquesta necessitat constant que tenim d’exhibir per existir, aquesta necessitat d’exhibir la nostra vida particular i íntima a les xarxes socials i com això ens aporta una falsa sensació de llibertat.

Hàbitat (doble penetració) és una analogia del que passa a la xarxa on hi ha un excés de material bolcat sense filtres del qual n’és impossible estructurar un discurs general i global.

Hàbitat (doble penetració) parla sobre la necessitat de projectar-nos a crits per demanar que ens estimin, per sentir que formem part d’aquest món.

“La moderna pèrdua de creences que afecta no només a Déu o el més enllà,  sinó també la realitat mateixa, fa que la vida humana es converteixi en quelcom totalment efímer. Mai no ha sigut tan efímera com ara. // Res no és constant i durador. Davant d’aquesta falta d’ésser sorgeixen el nerviosisme i la intranquil·litat. // Fins i tot les religions, en el sentit de tècniques tanàtiques, que alliberin l’home de la por a la mort i generin una sensació de durada, ja no serveixen. La desnarrativització general del món reforça la sensació de fugacitat: de vida nua.” (P. 40 Byung Chul Han. La societat del cansament)

Crítica: DespertaLab1: Hàbitat (doble penetració)

22/04/2018

Inquietant retrat de grup

per Iolanda G. Madariaga

Quan la tecnologia envaeix la més íntima quotidianitat, cal indagar com és aquest hàbitat digital i com són els individus que el poblen. Roger Torns, al front d’un equip jove i entusiasta, es llança a l’escenari amb una proposta complexa i agosarada. L’espectacle és la concreció d’un projecte que va merèixer una de les beques DespertaLab en la seva quarta edició. Partia de textos personals escrits de forma “automàtica” per diferents actors i actrius sota les premisses del director. Amb aquest material s’ha elaborat una dramatúrgia pautada però suficientment oberta, doncs la intenció és fer participar al públic a través de les xarxes (instagram), en temps real, durant l’espectacle. Cada personatge té un compte propi i hom els pot anar seguint i participant en la mateixa funció. La possibilitat resulta estimulant, malgrat que aquesta interacció queda restringida a una relació íntima a dos o tres bandes perquè no té una translació a l’escena visible al públic. El que sí arriba és el retrat d’una joventut hedonista, abstreta i buida. Un retrat que tendeix al lirisme amb alguns tints dramàtics. Sobre l’escenari veiem cinc joves incapaços d’establir relacions durables o d’aprofundir en les seves relacions. La seva obscena exhibició en les xarxes els fa dependents i fràgils. En aquest retrat de grup impressionista, expressament inacabat, sura el pensament de l’assagista Byung-Chul Han. Les reflexions estètiques (La salvación de lo bello, 2015) de Han ens parlen d’un concepte de bellesa atrofiat pel món digital en allò que és amable, agradable i mereixedor de molts likes. També parla d’un erotisme onanista directament relacionat amb l’híper-exhibició que facilita el món digital (La agonía del Eros, 2012). Tanmateix, el text que més és relaciona amb aquest retrat col·lectiu és La societat del cansament (2010), on el filòsof de moda perfila la societat del segle XXI marcada per patologies neuronals (depressió, TDAH, TLP o la síndrome de l’individu “cremat”). Les escenes de conjunt apunten aquestes idees que es van desenvolupant en la interacció dels diferents personatges. Són individus sols, d’un existencialisme adolescent, que transiten un escenari concebut com una pantalla: un teló de plàstic transparent els separa del públic. Pels laterals, s’escolen a estones per dirigir-se directament al públic, sense la intermediació “tècnica”. Un estar dins i fora que genera una dualitat interessant. Els personatges ocupen un espai reduït per un fons indeterminat, boirós i practicable. Semblen sortir d’un no-res per ser en la mesura que els altres els troben i els reconeixen. Amb els seus dispositius mòbils ens ofereixen imatges d’ells mateixos (selfis) o dels altres, unes imatges parcials que juntes composen un mosaic pertorbador. Seria interessant que aquestes imatges arribessin nítides més enllà de la cinquena fila per poder capir aquesta realitat polièdrica en la que se’ns fes difícil triar entre les imatges digitals i la corporeïtat del personatge. Malgrat això, cal aplaudir la voluntat de portar a l’escenari aquest món “altre” en el que ens trobem inmersos.

Trivial