DespertaLab1: Hàbitat (doble penetració)

informació obra



Autoria:
Carla Linares, Mar Pawlovsky, Laura Daza, Maria Hernàndez, Pablo Macho , Jaume Viñas, Roger Torns
Intèrprets:
Diana Gómez , Georgina Latre, Maria Hernàndez , Jaume Viñas, Rafa Delacroix
Escenografia:
Albert Ventura, Alejandra Lorenzo
Vestuari:
Albert Ventura, Alejandra Lorenzo
Il·luminació:
Albert Ventura , Alejandra Lorenzo , Roger Torns
Producció:
H.I.I.I.T
Direcció:
Júlia Barceló
Dramatúrgia:
Jaume Viñas
Sinopsi:

Un artista presenta una escultura que presideix l’interior del nou edifici net, polit i llis que han edificat on abans hi havia el mercat. Un youtuber aclamat anuncia el seu suïcidi en directe. Una escriptora s’odia per estar treballant en una oficina compartida on no coneix a ningú. Dues noies es busquen per la xarxa en una aplicació de relacions esporàdiques. Una d’elles vol netejar-se, l’altre necessita estendre la rentadora que porta dos dies tancada. Una noia projecta en directe el seu viatge nocturn per la ciutat mentre busca què fer per no avorrir-se. Un adolescent fanàtic vol veure el suïcidi d’un famós en directe. Tot succeeix en una nit.  Tot succeeix a prop de l’edifici nou que han construït al barri, on abans hi havia el mercat.

Aquest projecte és el resultat del meu treball final de carrera (Roger Torns). Vaig començar reunint un grup d’actors per elaborar una peça textual en col·lectiu. A partir de l’escriptura automàtica a contrarellotge volia que el discurs i la poesia afloressin sols a partir de la generació de material textual provocat a partir del caos, la immediatesa, el joc i la irracionalitat. Vam estar durant dos mesos fent sessions d’escriptura automàtica guiada fins que vaig tenir prou material, llavors em vaig recloure durant tot l’estiu per intentar entendre quines eren les necessitats discursives de cada participant i a partir d’aquí es va anar construint la dramatúrgia i la seva estructura fins arribar al text resultant anomenat Hàbitat (doble penetració).

Hàbitat (doble penetració) s’emmarca dins l’univers rizomàtic de les xarxes socials, parla sobre aquesta necessitat constant que tenim d’exhibir per existir, aquesta necessitat d’exhibir la nostra vida particular i íntima a les xarxes socials i com això ens aporta una falsa sensació de llibertat.

Hàbitat (doble penetració) és una analogia del que passa a la xarxa on hi ha un excés de material bolcat sense filtres del qual n’és impossible estructurar un discurs general i global.

Hàbitat (doble penetració) parla sobre la necessitat de projectar-nos a crits per demanar que ens estimin, per sentir que formem part d’aquest món.

“La moderna pèrdua de creences que afecta no només a Déu o el més enllà,  sinó també la realitat mateixa, fa que la vida humana es converteixi en quelcom totalment efímer. Mai no ha sigut tan efímera com ara. // Res no és constant i durador. Davant d’aquesta falta d’ésser sorgeixen el nerviosisme i la intranquil·litat. // Fins i tot les religions, en el sentit de tècniques tanàtiques, que alliberin l’home de la por a la mort i generin una sensació de durada, ja no serveixen. La desnarrativització general del món reforça la sensació de fugacitat: de vida nua.” (P. 40 Byung Chul Han. La societat del cansament)

Crítica: DespertaLab1: Hàbitat (doble penetració)

27/04/2018

Els no instagramers quedem desubicats

per Jordi Bordes

Són d'aquells espectacles que busquen una dramatúrgia a partir d'històries fragmentades, amb una obscura relació de personatges (per no dir circumstancial) i en què el pes radica en la utilització de les xarxes socials. Sembla que el canal principal sigui la connexió de l'Instagram relacionada amb el que passa a escena. Per això, els actors, contínuament van publicant intrastories del que els companys van desenvolupant a escena. Per moments, es pot veure la pantalla d'un que grava l'altre. O que, fins i tot es projecta. L'espai és molt adequat perquè la llibertat que, aparentment dóna publicar el que es vol i fer-se seguidor de qui es vulgui és alhora una presó d'or. És un mirall i una peixera que ofega.  En realitat, és molt pervers perquè (segons revela la tesi) la comunicació social genera una incomunicació social i una creixent insatisfacció personal: Existeix qui s'exhibeix. Sobta que hi hagi un discurs tant vell quan no deixa d'emprar-se el canal més sofisticat.

en tot cas, sembla evident que l'experiència de compartir Instagram ( espot anar seguint cada personatge en canals paral·lels) és un element clau per a fer-ho atractiu. I sense ser-ne usuari la peça queda en un garbuix molt cridat i incòmode. És una sensació volguda, però no hi aporta gaire res més que soroll. De fons, hi ha uns personatges que van evolucionant en una mateixa nit,. paral·lelament. Però costa molt entendre les raons de la dramatúrgia. En el solar d'un antic mercat on hi havia vida, es construeix un edifici modern, sense ànima, i en la que s'hi exposa un escultura amorfa. De fet, és l'autor d'una tesi doctoral sobre poesia que va decidir cremar per ser massa empírica i poc emocional. Un estrany reflex del llibre del personatge d'Ibsen a Hedda Gabler, que la protagonista crema, per venjança. La depravació arribant a  menystenir-se un mateix per a tenir més followers, el sexe que fereix per sentir-se viu, o, en canvi, el quadre de la banyera,  palpant pell amb pell de desconegudes són imatges que es contraposen en un espai d'esgotament físic i mental. L'excés satura i transmet una lectura que sobrepassa, en la que cada espctadro caldrà que esfaci una composició de lloc. Un trencaclosques suggerent però que, per ser honest, cal donar algunes normes per poder anar ajuntant peces si no es prefereix que el públic quedi abosrt per la pantalla del seu mòbil i la que s'exposa impúdica, al seu davant. Radicalitat sense mesura.

Trivial