DespertaLab1: Hàbitat (doble penetració)

Nous formats

informació obra


Autoria:
Carla Linares, Mar Pawlovsky, Laura Daza, Maria Hernàndez, Pablo Macho , Jaume Viñas, Roger Torns
Intèrprets:
Diana Gómez , Georgina Latre, Maria Hernàndez , Jaume Viñas, Rafa Delacroix
Escenografia:
Albert Ventura, Alejandra Lorenzo
Vestuari:
Albert Ventura, Alejandra Lorenzo
Il·luminació:
Albert Ventura , Alejandra Lorenzo , Roger Torns
Producció:
H.I.I.I.T
Direcció:
Júlia Barceló
Dramatúrgia:
Jaume Viñas
Sinopsi:

Un artista presenta una escultura que presideix l’interior del nou edifici net, polit i llis que han edificat on abans hi havia el mercat. Un youtuber aclamat anuncia el seu suïcidi en directe. Una escriptora s’odia per estar treballant en una oficina compartida on no coneix a ningú. Dues noies es busquen per la xarxa en una aplicació de relacions esporàdiques. Una d’elles vol netejar-se, l’altre necessita estendre la rentadora que porta dos dies tancada. Una noia projecta en directe el seu viatge nocturn per la ciutat mentre busca què fer per no avorrir-se. Un adolescent fanàtic vol veure el suïcidi d’un famós en directe. Tot succeeix en una nit.  Tot succeeix a prop de l’edifici nou que han construït al barri, on abans hi havia el mercat.

Aquest projecte és el resultat del meu treball final de carrera (Roger Torns). Vaig començar reunint un grup d’actors per elaborar una peça textual en col·lectiu. A partir de l’escriptura automàtica a contrarellotge volia que el discurs i la poesia afloressin sols a partir de la generació de material textual provocat a partir del caos, la immediatesa, el joc i la irracionalitat. Vam estar durant dos mesos fent sessions d’escriptura automàtica guiada fins que vaig tenir prou material, llavors em vaig recloure durant tot l’estiu per intentar entendre quines eren les necessitats discursives de cada participant i a partir d’aquí es va anar construint la dramatúrgia i la seva estructura fins arribar al text resultant anomenat Hàbitat (doble penetració).

Hàbitat (doble penetració) s’emmarca dins l’univers rizomàtic de les xarxes socials, parla sobre aquesta necessitat constant que tenim d’exhibir per existir, aquesta necessitat d’exhibir la nostra vida particular i íntima a les xarxes socials i com això ens aporta una falsa sensació de llibertat.

Hàbitat (doble penetració) és una analogia del que passa a la xarxa on hi ha un excés de material bolcat sense filtres del qual n’és impossible estructurar un discurs general i global.

Hàbitat (doble penetració) parla sobre la necessitat de projectar-nos a crits per demanar que ens estimin, per sentir que formem part d’aquest món.

“La moderna pèrdua de creences que afecta no només a Déu o el més enllà,  sinó també la realitat mateixa, fa que la vida humana es converteixi en quelcom totalment efímer. Mai no ha sigut tan efímera com ara. // Res no és constant i durador. Davant d’aquesta falta d’ésser sorgeixen el nerviosisme i la intranquil·litat. // Fins i tot les religions, en el sentit de tècniques tanàtiques, que alliberin l’home de la por a la mort i generin una sensació de durada, ja no serveixen. La desnarrativització general del món reforça la sensació de fugacitat: de vida nua.” (P. 40 Byung Chul Han. La societat del cansament)

Crítica: DespertaLab1: Hàbitat (doble penetració)

25/04/2018

Golpe de efecto a la sociedad de las pantallas

per Elisa Díez

Estamos de enhorabuena. No recuerdo la última vez que coincidieron en cartelera tantos montajes con un perfil rupturista con el teatro convencional y con un espíritu tan joven. Algo está cambiando y esperemos que no sea flor de un día.

Uno de ellos es Hàbitat (doble penetració), primer premio en la Beca Desperta de este año, un espectáculo que crítica la sociedad actual donde todo pasa por una pantalla, y donde hemos dejado de mirarnos a los ojos, de tocarnos y lo hacemos todo por y para el foco. Pero los sentimientos son universales y no hay cámara que los cambie. La insatisfacción, la infelicidad, el amor... presentes y reales, incluso cuando se acaba el life direct.

Al contrario de lo que le pasa en otras artes, al teatro es al que más le ha costado incluir el móvil en sus espectáculos, el miedo a los ruiditos que tanto molestan, a las pantallas que iluminan media platea. Pues aquí en silencio, con la pantalla baja de luz pero el público se convierte en amo y señor y decide si ve el montaje a través de la cámara de su dispositivo o a través de su iris.

No es fácil hacer Insta Stories, grabar o hacer fotos mientras te enteras de las historias, pero la experiencia merece la pena por lo peculiar y lo fuera de lo normal. Siempre y cuando se respete al público, que asiste sólo con dos ojos a ver el espectáculo.

(...)

Como la vida misma, interpretaciones donde la naturalidad es la máxima. Expuestos más que nunca a ser juzgados por el público. La mezcla de crítica, realidad y ficción, con unos textos que conjugan la poética con un tipo de lenguaje más descarado y sin prejuicios. 

La escenografía de Albert Ventura y Alejandra Lorenzo no puede ser más apropiada, personajes atrapados en su propia pecera, burbuja mental con dos planchas de policarbonato que no sólo actual como pantalla sino que en ella pasan las cosas más "salvajes" de la pieza.

(...)

La Sala Atrium anuncia que el montaje volverá en breve. Ya no hay excusa por dejarse atrapar por esta pecera de vanidades llena de vida. Un montaje   que no te puedes dejar perder. Ah y no te olvides el móvil en casa!

Trivial