Un blanc impol·lut ferit pel roig encès d’una franja vertical
vesteix el jove Tirant. Dos colors presents en el vestuari dissenyat per Joana
Martí –que, com tot el muntatge, juga amb la barreja medieval i actual– carregat
d’un fort contingut simbòlic i premonitori d’acord amb l’obra original, ara
convertida en una delicada òpera de cambra de Joan Magrané que es va presentar en
estrena absoluta al claustre del Carme, l’espai habitualment destinat a les
noves propostes, tan arriscades com necessàries, que el Festival de Peralada no
només acull sinó que sobretot fomenta i produeix –en aquest cas conjuntament
amb el Gran Teatre del Liceu i Òpera de Butxaca i Nova Creació.
La trajectòria ascendent i de projecció internacional del
compositor nascut a Reus fa 31 anys mostra la influència de la tradició
cultural, que inclou l’art i la poesia, i, especialment, el diàleg refinat entre
la música clàssica i la contemporània. I és així que en la composició estrenada
a l’Empordà –que pròximament també arribarà al Liceu– ambdues sonoritats també
hi conflueixen i hi ressonen gràcies a l’acurada direcció musical de Francesc
Prat al capdavant d’una petita gran ensemble
formada per un quintet de corda –Joel Bardolet i Antonio Viñuales (violí), Adam
Newman (viola) i David Eggert (violoncel), Esther Pinyol (arpa)– i flauta (Neus
Puig).
Sobre la base de la coneguda novel·la medieval de Joanot
Martorell, el llibret de Marc Rosich –que ja havia treballat el Tirant en un
aclamat muntatge de Calixto Bieto– se centra exclusivament en les trobades
entre els dos protagonistes –i que donen lloc a les quatre parts de l’òpera–
gairebé sempre acompanyades de la presència de la donzella Plaerdemavida o de
la Viuda Reposada, dida de la princesa. Òbviant molt encertadament gestes i conteses,
Rosich posa l’èmfasi en el joc amorós entre la parella d’amants interpretats, amb
més sensualitat que carnalitat, pel baríton Josep-Ramon Olivé, tercera cita a
Peralada, i la soprano Isabella Gaudí, que hi aporta dolçor i lirisme. La
sensacional mezzosoprano Anna Alàs i Jové esdevé el pebre i la sal del
muntatge. De veu versàtil i gest poderós, la cantant terrassenca sap copsar i
expressar deliciosament el seu doble paper com a pèrfida Viuda Reposada i una
picardiosa Plaerdemavida, amb diferents matisos de veu i d’expressió sempre
revestits d’un necessari i evident erotisme que hauria d’haver aflorat en tot el
muntatge.
Com a “teló”, una estructura a base de neons – que, com no podia
ser d’una altra manera tractant-se d’una obra de l’artista Jaume Plensa, va més
enllà de la funció purament escenogràfica– mostra 6 panells amb un codi de set
bits cadascun que s’encenen o s’apaguen aleatòriament seguint, però, un patró o
pulsació temporal i una progressió lumínica i semàntica fins a configurar la
paraula que, en clau conceptual, tanca la representació.
