Vist el divendres, 28 de gener de 2022 al Teatre Lliure de Gràcia.
Certament, la manera com es descriu a sí mateix l’espectacle (multitud de vegades m’estimo més posar-m’hi ‘en blanc’ a veure’l i després contrastar amb la presentació que en fa la mateixa companyia) és cert, però amb matisos.
Ens presenta un conjunt de joves activistes, que van anar a la cimera del G8 a Gènova el 2001. De fet, el que van anar és a la Contracimera que moviments de tota Europa i més enllà, van convocar en forma de protestes, en les quals hi va haver esgarrifoses càrregues policials, de les quals en van quedar diversos ferits de gravetat i un mort, Carlo Giuliani. De les interioritats d’aquests fets en vam tenir una esplèndida crònica en forma de monòleg teatral a l’espectacle ‘Ragazzo’, amb Oriol Pla com a intèrpret en estat de gràcia.
En aquest cas. l’Andrea, torna amb un pegat a l’ull que la policia li ha buidat. Aleshores, comença a tenir ‘buits’ de memòria, cada cop més extensos, i una personalitat dissociada seva, que resulta ser un gurú de les xarxes socials d’immediat i aclaparador èxit a escala global. Ja ens avisa l’escrit previ de la companyia la referència a ‘Black Mirror’ que té l’argument.
Però barrejar tot això amb una visió distanciada, quan tots aquells jovenets ja són ancians i d’alguna forma ‘passen el testimoni’ de les inquietuds a les noves generacions, potser resulta una distòpia no reeixida, sobretot en com s’explica la història. Perquè l’Andrea, amb un sol identificador del pegat a l’ull, va passant d’actor en actriu i viceversa, per pràcticament tots els intèrprets. Tampoc no va ser precisament aclaridor que al principi hi hagués molts personatges amb aquest pegat. I encara menys la distorsió que significava introduir vàries càmeres dins del ‘set’ -més que escenari- on es representava el drama, una d’elles i de forma permanent, a l’espatlla d’un dels actors. La dispersió que això va provocar, i el fet que el fil argumental s’allargués fins a fer que l’experiment (crec que seria el qualificatiu adient) no provoqués l’entrada total del públic al nucli del que li estava passant a ell i a la resta de personatges.
Ben al contrari, tanta càmera, una pantalla que presidia l’escenari que convidava constantment a haver d’estar per dues escenes a l’hora (la teatral i la videogràfica) significava un llast per al ritme d’un espectacle, sense arribar a ser una ‘pel·lícula’. Probablement es trobarà la manera d’aplicar una simbiosi de tots dos mitjans en un escenari, però de moment aquí no.
Apuntar que molts dels actors i actrius eren a la vegada també instrumentistes i/o cantants, en diversos moments musicals de l’espectacle. Perquè aquesta superposició d’imatges quedava anul·lada sota un so brillant i reeixit. Per a mi, el millor i més engrescador de l’espectacle. I també cal dir que tot el que he opinat sobre l’espectacle, res té a veure amb la qualitat interpretativa dels alumnes de l’Institut del Teatre, doncs tots i cadascun/a estaven per damunt de la simple correcció, fruit de la seva formació.
Probablement tornarem a veure incursions en aquesta mena de propostes mixtes entre teatre i vídeo, com si d’una comèdia/drama televisiva en directe es tractés. Però de moment, aquesta proposta distòpica se’m va fer llarga i pesada.
