La ficció sempre ha tractat el tema de la identitat des de moltes òptiques. Com som, qui som, quin paper tenim en el nostre entorn, quin pes deixem al nostre món… La filosofia hi ha tret molta punta i hi ha grans obres de la literatura que reflexionen sobre la identitat de cadascú. Dintre d’aquest calaix de sastre, hi ha una via que s’ha explotat moltes vegades i que és en si mateix com un subgènere: el tema dels dobles. A Alemanya en diuen els doppelgänger, els dobles fantasmagòrics d’un mateix. El doble malèfic d’un mateix, el bessó dolent. Dr. Jekyll i Mr. Hyde, Rayuela, El doble de Dostoievski. I moltes altres creacions que han aprofundit en el mite del doble pervers. Al cinema és un concepte recurrent també. Un dels últims exemples més notables és Nosotros (2019, Jordan Peele). La idea del doble malèfic que vol acabar ocupant la vida d’un mateix és la premissa sobre la qual ha treballat Fabrice Murgia, un dels creadors teatrals europeus més reputats. Junt amb un grup d’intèrprets acabats de graduar a l’Institut del Teatre, en el projecte IT Teatre impulsat pel Teatre Lliure, han creat Dies blancs, un thriller que va de més a menys, creat a partir de la novel·la gràfica Ces jours qui disparaissent de Timothé Le Boucher. Un bon exemple també d’hibridació entre el llenguatge escènic i l’audiovisual. La(es) vida(es) gravada(es).
A l’Andrea li han buidat l’ull durant una de les manifestacions a Gènova en el ja llunyà 2001 (activistes contra la globalització) i va amb un pegat. Junt amb els seus companys de batalla tenen una petita productora audiovisual, on volen fer un periodisme combatiu. Idealistes que volen canviar el món fotograma a fotograma. Però la pèrdua de l’ull ha deixat al pobre Andrea amb un altre problema: sent que hi ha part del temps que se li escapa, com si hi hagués dies que no viu. Al seu entorn també ho veuen això. Hi ha dies que desapareix. La seva xicota el deixa, el fan fora de la feina i cada cop està més perdut. Finalment, mitjançant una càmera de vídeo, descobreix que els dies alterns els viu el seu doble. És ella mateixa, és el seu cos, però és una altra persona, amb una altra vida, no és amiga dels seus amics ni és filla del seu pare. I a poc a poc comença a viure una vida paral·lela, convivint amb l’Andrea original. Les dues Andrees visitaran cadascú per la seva banda un psicòleg, a qui l’interessarà més el cas en si i la popularitat que en pugui treure que no trobar una solució.
Però Dies Blancs no sols parla de qui som, què fem i com ho fem. No sols parla de com aprofitem el temps en un món tan accelerat que molts cops ens dona la sensació que ens faltin dies. No és gratuït que el personatge sigui un activista antiglobalització, que sigui una reportera, que vulgui canviar el món. El seu doppelgänger beu de la seva mateixa essència per portar-la al servei d’una idea molt més perversa. La malèfica Andrea és Mark Zuckerberg. És a dir, juga a ser el creador de Facebook, la mateixa idea, la mateixa història, la mateixa obra. I tot parteix d’una idea de l’Andrea original, el qual havia fantasiejat amb la creació d’una plataforma que ens ajudés a estar tots més connectats i organitzats. Una xarxa però que fomentés l’activisme i la lluita anticapitalista. Ja sabem com va Facebook. Perdó, Meta.
Així doncs, la reflexió agafa un caire nou, sobre la transformació de la globalització a través d’una eina tecnològica que per uns trenca fronteres i per altres empresona. Murgia i la companyia de l’IT Teatre s’atreveixen a plantejar un futur on cada cop més, la xarxa creada (Bookit, o un nom similar, en comptes de Facebook) és més gran i omnipresent en totes les facetes de la nostra vida. Fins al punt en què l’activisme, en l’encara llunyà 2072, ja no batalla contra la globalització, ni contra el canvi climàtic, sinó contra aquesta plataforma.
La dramatúrgia de Murgia té dues parts diferenciades: la veu reflexiva i l’acció. La veu reflexiva és la del narrador, la veu del propi Andrea que des d’un bon principi, de manera omniscient, ens va introduint elements de reflexió sobre l’acció que s’anirà mostrant. Aquesta veu és la veu de les preocupacions del dramaturg i probablement dels mateixos intèrprets sobre qüestions tan vitals com el temps, l’ús de la tecnologia, el capitalisme, etc. Però moltes vegades no cal que siguin tan reflexius. El públic pot formar-se el seu propi pensament i arribar a les mateixes conclusions. O a unes altres.
Per altra banda, Dies blancs és una proposta molt atractiva pel seu dinamisme. A l’escenari veiem diversos espais: al fons, seria la productora AlterMedia, molt estil anys noranta, com un garatge, amb tot d’adhesius i grafits a la paret; al centre una taula de menjador; al costat esquerre l’habitació i el llit de l’Andrea; al fons esquerra, la cuina; a la dreta, un altre llit; al fons a la dreta, una taula i un Mac, que simbolitza l’espai del Mediamarkt on treballa l’Andrea. I entremig d’aquests espais hi ha una bateria, un piano, un fagot, guitarres elèctriques. Perquè els intèrprets també toquen i canten en directe peces composades per l’ocasió. No sempre funcionen, de vegades les cançons serveixen per acompanyar accions de transició, però altres intercedeixen en alguna acció o fins i tot monòleg i acaben fent més nosa que servei.
Un dels senyals identitaris de Murgia és l’ús de les càmeres a l’hora de crear les seves pròpies narratives. Es tracta de multiplicar els punts de vista. I en aquest cas, el belga crea directament un escenari/ plató amb vàries càmeres que els actors faran anar, des del trípode o polze. L’espectador anirà desviant la mirada de la pantalla a l’escenari, sense perdre el fil i veient altres punts d’interès, altres angles que ajuden a mostrar més matisos dels actors. Cal destacar a més a més, diversos efectes visuals que ajuden a envellir els actors en pantalla, o fins i tot en “emojitzar” les cares. Les màscares dels nostres dies.
La gran virtut de l’obra, per tant, radica en aquest dinamisme, en aquest moviment perpetu. I de fet, aquí rau també un dels elements claus de la posada en escena. Com bé ja haureu notat, he anat canviant el gènere de l’Andrea constantment. L’Andrea és la Sara Adan, l’Aida Llop, la Miriam Moukhles i la Caterina Tugores. L’Andrea és el Ricard Boyle, el Guillem Font, el Lluis Oliver i l’Adam Purtí. Andrea són tots els actors i actrius. Tots, repetidament, es posen el pegat a l’ull i interpreten el/la protagonista. Al mateix temps, fan altres papers rellevants. Tots s’emmotllen als personatges i tenen moments per lluir-se: el monòleg de la Sara al final (Sara Adan); la presentació del Lluís, el nou reporter (Lluís Oliver); les teràpies del psicòleg (Ricard Boyle); o les converses de l’Andrea amb el pare (Adam Purtí), entre altres.
El projecte IT Teatre creix. Des del 2017 que està en marxa i aquest any compta amb Fabrice Murgia com a director i creador. Sens dubte és una iniciativa que ha de perdurar per donar sortida a nous projectes per donar cabuda a joves intèrprets, amb energies renovades i nous llenguatges a explotar. I donar la batuta a creadors de la talla de Murgia és un encert. A Dies blancs, amb alts i baixos, ens ha traslladat a un món distòpic, que no deixa de ser el doppelgänger d’allò que estem vivint ara. O potser és la mateixa cara de la moneda?
