Sembla com si fos ahir…però han passat ja cent anys de res. Recordeu, allò que va tenir lloc a Gènova l’any 2001? Recordeu aquell cim del G8 que va acabar amb la sang d’un jove cadàver rebel tacant els carrers de la ciutat? Recordeu ja de pas els molts ulls borni que ha anat deixant al seu pas la violenta repressió exercida contra totes aquelles persones que feien us del seu dret a manifestar-se contra aquest o aquell altre aspecte repressor del sistema? Les pilotes de goma en totes les seves variants, van coronar molts “reis borni” com aquell al qual Marc Crehuet va dedicar-li una tan divertida com dolorosa comèdia. En aquest sentit, és una bona idea que tot el repartiment d’aquest espectacle vagi assumint per torns el paper borni d’Andrea: el recurs serveix per oferir-li al conjunt d’intèrprets idèntiques ocasions de protagonisme… i per recordar-nos que aquest ull perdut , està massa generalitzat com per a tenir una ùnica cara concreta.
Però ara, les coses han canviant molt. O potser, no tant? Doncs no, no tant. Això és el que ens ve a dir el prestigiós creador belga Fabrice Murgia , que amb obres com ara l’estupenda “Le chegrin des ogres” s’ha erigit en un dels més rellevants altaveus d’una adolescència i una joventut que no sempre es veu prou ben representada als escenaris. I no em costa gaire donar-li la raó i creure en els seus pronòstics. D’aquí vuit dècades, és ben possible (fins i tot, és més que probable) que les noves generacions que llavors aspirin a assolir espais de llibertat i poder democràtic similars a aquells que aspiraven a assolir els antisistema d’aquella Gènova, s’enfrontin a frustracions també ben similars. I perdoneu que us hagi fet un espòiler, però és que en aquest cas, en el cas de l’espectacle que Murgia ha dirigit al Lliure dins del Projecte IT Teatre, comptant amb els joves intèrprets en alguns casos com qui diu recent sortits de l’Institut del Teatre, resulta inevitable parlar de les perspectives de futur cap a les quals s’encamina , si es vol valorar el camí progressivament erràtic que va prenent la proposta.
El cert és que Murgia ha fet amb aquesta nova fornada d’intèrprets un bon treball, que en alguns casos es pot qualificar fins i tot com a un excel·lent treball : gràcies a això i a la bona factura que presenta inicialment la seva dramatúrgia , la proposta s’inicia amb un molt prometedor monòleg que t’obra suggeridores expectatives. I aquestes expectatives semblen confirmar-se quan comproves l’habilitat amb la qual els recursos videogràfics del creador es mouen per un espai escènic també farcit de possibilitats. Però llavors, vas veient com els anys cauen com si res a l’escenari amb resultats tan ambiciosos, com cada cop més discutibles , i cada com més mancats de veritable força escènica. I llavors, vas comprovant com el prometedor punt de partida, s’endinsa per territoris pels quals les promeses es van frustrant.
Murgia busca una connexió entre aquella Gènova a aquestes xarxes socials omnipresents de l’ara mateix no exempta del seu punt d’agosarada lucidesa: si més no, aquí hi ha un element que convida a la reflexió. Però a mesura que el calendari avança sense deixar per això de fer-li picades d’ullet al passat ( Anonymus inclòs), les ambicions esdevenen reiteracions cada cop més feixugues, més sobrades de pretensions, més necessitades de ser editades, per tal de no perllongar fins a unes èpiques dues hores allò que hagués potser pogut resultar contundent en seixanta minuts ben aprofitats. I el problema no rau tant en el metratge, sinó en la comprovació que a mesura que aquest avança, la proposta va perdent contundència, es perd alhora per ramals superflus , i malbarata aquelles possibilitats cap a les quals apuntava al llarg del tram inicial. Llavors, fins i tot el vídeo que capta la imatge en directe esdevé un recurs esgotat , del qual s’intenta extreure allò que ja ha donat . Llàstima: aquí hi havia matèria suficient com per a construir una sòlida proposta , si s’hagués evitat la temptació de construir una proposta desmesurada.
