No us deixeu enganyar per les aparences: de vegades darrera les coses
que semblen més senzilles s’amaga el treball més rigorós, de la mateixa manera
que els dies amb una aparença més normal poden resultar els més extraordinaris.
Aquesta és una mica la filosofia amb la qual ha nascut aquest musical ben representatiu del
més genuí esperit Off Broadway; un esperit que acostumem a identificar ( tot i
que sigui simplificant una mica massa les coses; el ventall resulta força més
ampli ) amb espectacles de format tirant a petit entre els quals abunden les
comèdies musicals urbanes amb un toc més
o menys accentuat de romanticisme i poblades per personatges tirant a joves més
o menys neuròtics, però sempre ben capaços de despertar la nostra simpatia. Tot
això, ho ofereix de sobres “Ordinary
Days” mitjançant els seus quatre protagonistes agrupats en dues parelles, tots
quatre intentant tirar endavant els seus més o menys clars projectes vitals tot
deixant endarrera velles inseguretats i frustracions. Però l’obra d’Adam Gwon, plena
a vessar de bons temes musicals que evoquen sovint alhora l’obra de grans
mestres del gènere (diria que fins i tot l’ombra del Sondheim de “Sunday in the
Park with George” s’escola a les escenes que tenen lloc entre les parets del
MET i davant un grapat d’obres mestres pictòriques ) ofereix quelcom més;
ofereix una notable lliçó de com fer que la transcendència d’un dia gens normal
( el 9 de setembre de 2001; no oblidem que som ficats a una obra novaiorquesa
pels quatre costats) es fiqui de per mig entre l’aparent intranscendència d’aquests
dies tan normals. I ho fa també amb controlada i sabia senzillesa, mitjançant
una cançó magistral ( “ I’ll Be Here”) que en certa mesura li dóna una nova
dimensió a tot el que portem vist, de la mateixa manera que uns flyers llançats
a l’aire poden evocar coses ben diferents segons qui estigui contemplant
aquesta pluja de papers ( i aquí, ja ho veureu, estic apuntant una de les idees
més reeixides del llibret de l’obra). Tot aixó, ho ha captat molt bé Ferran
Guiu a l’hora de dirigir un muntatge força ben interpretat que funciona amb precisió i bon ritme, i al
qual només se li pot retreure que es deixi temptar de vegades per aquella tendència
ben habitual a “cridar” una mica massa ( fins i tot, dificultant en ocasions la
comprensió de les lletres) temes que han
de ser cantants sense tanta estridència. Quelcom corregible que, en qualsevol
cas, no impedeix gaudir notablement d’aquest musical tan petit com eixerit.
