Dimonis

Nous formats

informació obra


Sinopsi:

El dúo cabosanroque s’ha fixat en una de les vivències més particulars del poeta Jacint Verdaguer: els exorcismes en els quals va participar entre el 1890 i el 1893, en un pis de Barcelona. El duo ha recreat a Dimonis la casa d’oració on es practicaven aquests rituals. Un espai, amb la participació enregistrada de Niño de Elche, Rocío Molina i Enric Casasses, on el públic es podrà passejar lliurement i modificar la dramatúrgia sonora. Sense misticisme ni truculències, cabosanroque s’interessa per les implicacions estètiques de la possessió del dimoni i el paral·lelisme amb els paràsits que modifiquen la conducta dels seus hostes.


Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Dimonis

09/07/2020

Dimonis, possessos, hermeneutes

per Ana Prieto Nadal

Al Born Centre de Cultura i Memòria es pot veure fins al 12 de juliol, dins el programa d'activitats d'aquest Festival Grec 2020 tan excepcional, l'últim treball dels Cabosanroque, el duet format pels artistes multidisciplinaris Laia Torrents i Roger Aixut. Dimonis és una experiència immersiva que els seus creadors situen a mig camí entre la instal·lació sonora i el teatre sense actors. 

Els quaderns d'exorcismes de Jacint Verdaguer són el punt de partida d'aquest espectacle, que agafa el nom del llibre publicat per Verdaguer Edicions (2014) on Enric Casasses edita i comenta els apunts que mossèn Cinto va prendre a tota velocitat durant les sessions d'exorcisme a la Casa de l'Oració del carrer Mirallers, entre els anys 1890 i 1893, en un moment de profunda crisi personal en què estava del tot lliurat a la labor caritativa. La seva particular baixada als inferns, que incloïa una crítica ferotge als estaments eclesiàstics i la irrupció de continguts provinents de les regions més fosques de la consciència, li va costar la reputació. En aquestes notes el dimoni és descrit de maneres molt expressives; per exemple, com una màquina d'escórrer cors, o com el cranc de la terra. Tota Europa està geperuda —diu el maligne transcrit per Verdaguer— i fa servir el caminador de Satanàs.

A partir d'aquests apunts —escrits, com diu Casasses, a les palpentes—, Torrents i Aixut juxtaposen una sèrie de dispositius dins un espai que reprodueix l'estructura del pis del carrer Mirallers i que es regeix per la lògica de la instal·lació artística. La blancor immaculada de les estances, separades per murs baixos, serveix de contenidor a les turbulències de l'ànima, i aquesta conjunció remet a l'oxímoron místic de “foscor blanca” amb què la cineasta i coreògrafa Maya Deren descrivia la dansa vudú, inspiradora d'un parell de dispositius —l'espectral enregistrament de dansa i la percussió yanvalou— de la instal·lació de Cabosanroque.

La “polifonia de la possessió”, una pantalla amb quinze caps parlants —pertanyents a poetes, viròlegs, antropòlegs i especialistes en Verdaguer—, sembla funcionar com a distribuïdora de les accions i efectes lumínics, cinètics i sonors. El text dels exorcismes apareix diluït o desplaçat, desmembrat, i cal caçar-lo al vol entre les incisions articulades dels rapsodes i les cites que corren veloces i vermelles sobre els rètols arran de terra. A l'espai expositiu trobem també cintes mètriques escapçades i tesades en forma de creu, en un dispositiu de degoteig que crea un so atmosfèric i un lleuger moviment aquàtic; altaveus minúsculs, espigats i vibràtils, com de l'ermot de Satanàs, i un correlat literal de la “fressa de cadenes” del judici final. Sobre una pantalla doble i vertical, la projecció del palimpsèstic “camp de batalla” dels apunts verdaguerians opera una dissociació virtual entre el manuscrit original i els esborralls, correccions o censures posteriors.

La intersecció entre religió i màgia, que produeix l'alliberament de forces obscures i inexplicables, porta a pensar en aquella altra instal·lació sonora i plàstica de Cabosanroque, titulada No em va fer Joan Brossa (2016), on, a partir de proses brossianes originades en la immersió, el trasbals o la frontera hipnagògica, es tematitzava l'espiritualitat i l'inconegut. I si allà s'evocava el transformisme, aplicat a objectes i paisatges, aquí s'aborda la possessió a través de mecanismes, sensors i titelles sense titellaire. S'imposa una trinitat demoníaca que remet alhora i indistintament al mossèn-poeta que pren notes de les sessions, al cos posseït al qual pertany la veu física i al dimoni que hi posa el missatge. I encara caldria afegir-hi les referències expertes als quaderns de Verdaguer i al propi espectacle, definit com a “performance coral col·lectiva”.

L'enregistrament del Niño de Elche —un intèrpret força avesat als càntics infernals; vegeu, si no, la seva performance a Madre d'Angélica Liddell— contribueix poderosament al trànsit mediúmnic: amb el rostre fragmentat en set monitors, el cantaor estrafà i atomitza seqüències dels quaderns d'exorcismes, estranyant-les i fent-nos entrar en una altra freqüència; assumeix la paradoxa del dimoni de l'Oració i es lamenta que essent president de la mentida haurà d'ensenyar la veritat —sota tortura, el maligne, que, com diu Enric Casasses, és un pobre diable, acaba predicant i servint Déu “bé que malíssimament”—. En un altre espai, s'activa i s'ageganta la dansa de Rocío Molina, inspirada per les possessions del vudú.

Al volum dels Dimonis, Casasses cita William Blake, que parlava de tocar el cel com si fos un instrument, i compara els apunts verdaguerians amb una gralla esquerdada, de la qual l'escriptor n'extreu agosarades harmonies amb la veu solista del dimoni que refila. De vocació multidisciplinària i polifònica, la proposta de Cabosanroque planteja la possessió com la no correspondència entre el continent i el contingut —desdoblament, fragmentació, desfilat de veus i de versions — i, en termes biològics, com un ectozou que modifica el comportament del seu hoste. També hi ha paràsits electromagnètics i possessions sanadores. El pandemònium de frases projectades, vol de cortinatges, percussors pertinaços i fressa de cadenes conforma un paisatge físic, mental i exorcitzador que conté i assenyala totes les crisis, inclosa la del nostre temps.  


Article publicat a Núvol el 9 de juliol de 2020