Aquesta hilarant obra basada en el clàssic sketch de televisió, es una comèdia que relata la solitària i poc convencional vida d’una vídua molt rica (Sue Flack) el dia del seu aniversari. Aquesta senyora, amb una barreja de soledat i bogeria, omple el menjador de casa seva, en aquest dia tan assenyalat, d’una sèrie de grans personatges ficticis de distintes nacionalitats que vol que l’acompanyin durant tota la vetllada.
El seu majordom (Caspar) serà l’encarregat de fer que aquest sopar sigui tot un èxit. El pobre haurà de recrear tots els personatges sortits de la imaginació de la gran dama junt amb els seus deures com a servent. L’alcohol que s’haurà de beure i la servitud vers la gran senyora posaran la resta d’ingredients necessaris per gaudir d’una comèdia divertidíssima.
La Sue Flack i el Caspar,
són vells coneguts, doncs han participat en espectacles per a escolars en
anglès, ja que tots dos són anglòfons, si bé residents a casa nostra de fa molts anys. L’espectacle és bàsicament en català, també en castellà i després en
uns alemany, francès i italià mig inventats. Ells dos són els intèrprets dels aproximadament 75 minuts de durada de la peça.
Segons resa el mateix programa de l’espectacle: Sue Flack va veure l’sketch l’original de Dinner for One amb Fredie Frinton i May Warden durant unes festes de Nadal mentre visitava a uns familiars a Alemanya. Immediatament es va adonar que allò era el show perfecte per Escapade Theatre. Això era el 1963, i la concepció de l’espectacle va realitzar-se el 2002.
La peça ens posa al davant la festa d’aniversari d’una senyora –presumiblement de bona família molt vinguda a menys- d’edat avançada, única pobladora, amb el seu criat, d’una casa en plena decadència. En aquesta versió s’han substituït els convidats de l’original per una esperpèntica (i un tant poètica, s'ha de dir) substitució que el mateix criat fa de tots ells. No deixa d'entendrir el vell servent fent mans i mànigues, si més no el dia de l'aniversari de la mestressa, per fer-la feliç portant-la millors temps passats. El gran repte actoral que això significa, és potser el millor, però també el gran problema de l’obra, que no queda resolt: passada la presentació dels dos protagonistes, els quatre convidats, malgrat les diferències, reprodueixen un esquema que aviat ens adonem que no ens aportarà gaire res de nou fins al final. Per tant, tenim una història que si bé al principi apunta ‘maneres’ en una proposta de comèdia física, especialment del criat interpretat pel Caspar, el desenvolupament fa que decreixi l’interès, i sobretot la sorpresa, companys imprescindibles de la millor comèdia. Tot i això cal dir que el repertori de teatre físic d’aquest personatge del criat (la senyora té un paper gairebé testimonial), va ser notable, amb l’únic però d’una lentitud, sobretot al principi, que també xoca amb les necessitats del gènere. En conclusió, un espectacle que es veu sense problemes, que pot fer-nos passar una bona estona, però que difícilment podríem qualificar de brillant.
