L’humor
en la música és més vell que el fil negre: des del Duet de gats de Rossini (per no anar més enrere) a les facècies
musicals d’Spike Jones o el quartet Les Desaxés, passant per les estripades de
Les Lutiers o propostes més escèniques i corporals com el recent Sconcerto d’amore dels italians Nando e
Maila. Els jocs de contrastos amb un llenguatge tan abstracte i alhora tan
referencial com la música són un camp sembrat de possibilitats aparentment
infinites.
Karl
Stets, cap visible d’aquest Disbarat!,
ja ens ha demostrat a bastament l’eficàcia escènica de l’humor quan es treballa
des de la sensibilitat i la intel·ligència. Des que va arribar amb la companyia
danesa Lice de Luxe fins a la joia minimalista del solo Cuerdo, passant per la decisiva participació com a músic i funàmbul
en l'esplèndid Plecs (TNC, 2010), la
seva coherència és exemplar en aquest aspecte. A Plecs hi brillava també el magnífic multiinstrumentista Xabi
Eliçagaray, que aquí continua explotant el seu caràcter actoral. Sota l’ull
atent de Jordi Aspa (“mirada externa”), Stets, Eliçagaray i la resta de l’equip
són un mecanisme físic i musical de gran eficàcia escènica.
Disbarat! /
Disparate!
és una saníssima bogeria circense de comicitat mesurada i subtil en què
personatges, situacions, música, acrobàcia i equilibris conformen una amalgama
que atrapa el públic des del primer moment. Artistes de circ, actors i músics en
un impagable tres en un, emulen Weill, Morricone, New Orleans style, Rota i el que els rota en cada instant perquè
volen i perquè sí. Tanmateix, en aquest Disbarat!
no hi ha res deixat a l’atzar: si els sorolls produïts manipulant l’attrezzo, caminant,
tossint o picant són part harmònica en la partitura, també tots i cada un dels
objectes escènics tenen un sentit i una funció dramatúrgica prevista i assajada
minuciosament.
Es
pot opinar que l’espectacle podria ser un pèl més curt, sí. Però aquesta opció avui
se m’esborra quan recordo el tractament del número de corda llisa de la
canadenca Jade Morin, el fascinant funambulisme sobre tubs de campana de l’alemanya
Ruth Steinthal, els equilibris de José Luis Redondo o el solo de violoncel a
quatre mans i dues mànigues màgicament transformat en un solo de violoncel sol (Sasha
Agranov, fantàstic rus tan lluny de Putin!). Una il·luminació que potencia dramàticament
els climes emocionals i una sonorització (oh, meravella!) neta i impecable
acaben d’arrodonir un espectacle altament gratificant que els recomano de tot
cor.
