Diversión obligatoria

Nous formats

informació obra


Autoria:
Júlia Barbany
Intèrprets:
Júlia Barbany
Sinopsi:

Aquest any són diverses les propostes que porten al TNT una reflexió sobre els mecanismes de l’humor. Si a Noche Cañón, per exemple, la Sofía Asencio posa el bisturí sobre les entranyes del monòleg còmic, el procés d’investigació de Diversión Obligatoria parteix de la fascinació de la Júlia Barbany pel que en el món de l’empresa corporativa es tradueix com a mandatory fun.

Mandatory fun es refereix a aquelles activitats d’oci que una empresa organitza per reforçar la seva ‘cultura’ i mantenir motivades les seves treballadores. Sessions de risoteràpia, freaky fridays al bar de baix de l’oficina, portar jumpers de llana estampats pels volts de Nadal al més pur estil nord-americà - el més cutre guanya. Coses d’aquestes. Participació: obligatòria?

Estripant aquest humor forçat i un punt macabre fins a l’abstracció més absurda, a Diversión Obligatoria la Júlia fa un intent d’esporgar-ne l’essència per traçar un paral·lel amb la ‘dictadura del meme’ en la que veu instal·lada la seva generació. Tot i la precarietat que l’assetja, la ‘Generació Z’ típicament gestiona les sensacions negatives, l’angoixa i les depressions de la vida real mitjançant acudits visuals, fugissers i aspiracionalment virals a les xarxes. Un hàbit que corre el risc de convertir-se en actitud.

Per fer aquest exercici d’extrapolació, la Júlia s’ha llançat a construir la peça en col·laboració amb en Pol Clusella, sonidista, i l’Oriol Corral, escenògraf. Partint les tres del mateix imaginari però component-ho tot des d’una mentalitat molt sonora (més com una partitura que no un conte o un monòleg), busquen generar la sensació d’aquest humor estrany a escena, més que no explicar-lo mitjançant acudits en un sentit literal.

I al mig d’aquest espai oníric, on elements sonors i visuals coexisteixen de forma aparentment agradable, hi trobarem un personatge. Un home d’uns cinquanta anys, blanc, Boomer. La viva imatge d’aquella tristor que fa un punt de gràcia, un home atrapat en aquest chiste que és la vida contemporània. Un home que, per altra banda, es toca amb la Júlia en tant que ella també se sent, a estones, com si estigués plorant en una festa. 

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Diversión obligatoria

05/10/2022

Posthumor i diversió obligatòria

per Ana Prieto Nadal

Diversión obligatoria és el tercer solo de Júlia Barbany, una de les integrants del col·lectiu Las Huecas ‒Projecte 92 i Aquellas que no deben morir‒ i performer habitual de l'anomenada escena híbrida. Si a la seva peça anterior ‒la conferència performativa Official presentation of the gadgets four our salvation‒, plantejava l'apocalipsi com l'única possibilitat de transcendència per a la seva generació, ara posa el focus en l'autoparòdia constant com a imperatiu relacional de la vida contemporània.

En la concepció de la peça són fonamentals la composició en directe i l'espai sonor de Pol Clusella, com també l'escenografia i l'attrezzo d'Oriol Corral. Es parteix d'una estètica que cutreja molt i d'un personatge patètic, amb el fake com a base o essència. La proposta és arriscada; el resultat, desconcertant. I ja és això el que pretén la creadora: generar l'estranyesa d'aquest estar exposat a una derisió totalitzadora, gairebé totalitària.

La mateixa Barbany, guarnida amb perruca i nas postís, performa una mena de boomer depressiu i esmaperdut, que esbossa incrèduls exercicis de gimnàstica i es presenta com poc més que una font d'excrements i vòmits, en el que és un autèntic excurs escatològic però falsificat, és clar, i com més ridícul millor. En un moment del seu allargassat esdevenir escènic ‒l'espectacle juga a exasperar el públic amb un tempo morós i dilatat‒, aquest ésser atordit és assaltat per tres personatges ‒vigorós cameo de Núria Coromines, Sara Manubens i Carolina Olivares‒ que exhibeixen una joia manifestament excessiva i impostada, com si existissin dins d'un mem. En una altra escena, situada en el context del mandatory fun que imposen algunes empreses, el personatge, curtcircuitat o atrapat en un bucle sinistre, confon tots els acudits i els emet amb una penosa manca d'habilitat ‒gairebé deliberada, per no decebre els seus detractors‒ i sense cap mena de convicció. El seu abisme identitari, del tot banalitzat, és sotmès a un escrutini implacable.

El que persegueix l'espectacle no és el punch propi dels gags tradicionals, aquí obsolets i desarticulats, sinó una risibilitat estesa a tot, pròpia del posthumor que s'estila a xarxes i la nova stand up comedy. Tot està dislocat i resulta, en el fons, enormement opressiu. Però la crueltat apareix atenuada perquè adopta l'aparença d'una broma eterna.