Do not touch - Aga-boom

informació obra



Sinopsi:

Aga-Boom és un esdeveniment teatral que cal veure per creure. Arrelat en l’estil teatral europeu i el llenguatge universal del clown, Aga-Boom traspassa les barreres del llenguatge i la cultura amb l’art de l’slapstick, l’humor de la comèdia física i la deliciosa emoció de la infància.

Aga-Boom és un caos interactiu que porta l’audiència a l’altre costat del mirall del funhouse amb escanda- losa timidesa i rialles sense restriccions. Aquesta explosió de 75 minuts de pura diversió familiar, tant per a nens com per a adults, és d’alta energia i res que s’hagi vist abans.


Crítica: Do not touch - Aga-boom

29/10/2018

Tres pallassos, molta animació, una festa i bons records

per Marcel Barrera

Actualment hi ha pocs pallassos que siguin coneguts i reconeguts a nivell internacional. Slava, de Rússia; i David Larible, d’Itàlia, són dos exemples. Una altra companyia que gaudeix d’una certa popularitat són els Aga-Boom, un trio de pallassos russos que han girat sobretot pels Estats Units però també per la resta del món (Japó, Xina, Corea del Sud, etc) i que els últims anys hem tingut la sort de veure dues vegades a Catalunya; la primera al Festival Còmic de Figueres (2012) i l’última al Festival Internacional de Pallassos de Cornellà.

El grup està format per Valery Slemzin, Irina Ivanytska i Dimitri Bogatirev. Aquest últim és el més conegut entre nosaltres, ja que va participar al muntatge Alegría del Cirque du Soleil i després a O, dos dels espectacle de més èxit de la companyia quebequesa. Després d’aquesta experiència, va crear Aga-Boom i amb pocs anys ha viatjat per tot el món amb un llenguatge sense paraules i una estètica molt atractiva i suggerent. L’èxit de la proposta és el seu humor blanc, universal i adreçat a un públic familiar. L’espectacle es desenvolupa és un món de paper però no té un fil argumental, és una successió de situacions còmiques, contingudes i sense exageracions, que es mou entre l'slasptick, la performance, l’animació i els pallassos de pista.

La força visual dels tres pallassos és molt potent. Valery Slemzin és el carablanca, el seriós i el que es queda moltes vegades amb un pam de nas per l’astúcia de la pallassa Irina Ivanytska, que té un gran domini de la gestualitat, no només de la cara sinó de tot el cos. Dimitri Bogatirev és el pallasso més clàssic i la seva estètica recorda la d’Emmet Kelly (1898-1979), un pallasso vestit de rodamón que va ser molt conegut als Estats Units.

El trio ens ofereix un espectacle ple de qualitat, tot i que sorprèn negativament la poca varietat musical -en molts moments s’acompanya l’acció amb la mateixa música d'un piano de joguina- i també que s’ompli un espectacle original amb una versió de l’entrada del cinema; un número molt vist els últims anys i que en el cas dels Aga-Boom no em sembla que ofereixi cap novetat.

L’espectacle passa molt bé i acaba amb un colofó final que s’ha de viure. Els tres pallassos tiren grans inflables i juguen amb el públic amb boles de paper que no paren d’anar de la platea a l’escenari i viceversa. L’espectacle es converteix en una festa. La canalla s’abalança cap a l'escenari per agafar boles de paper. Els pares, primer més tímids, també se sumen a la festa. I després de l’animació els tres pallassos surten al vestíbul del teatre i es fan fotografies amb els espectadors. El públic s’emporta un bon record. I els crítics també.