Violència soterrada a Domestic violence, una maratoniana peça de cinc hores, i són comptats amb dos dits els que van aguantar tota l’estona (segons asseguren ells mateixos). La proposta juga a fer que el púbic se n’escapi també perquè la companyia permetia que aquest pogués entrar i sortir lliurement. Llum de sala oberta, i una obra que pretenia oferir una acció de violència reiterativa i en temps real. El rellotge de cu-cut certificava el lent pas de les hores. I, sobretot, dotava de tensió dramàtica les llargues estones d'espera, en quiè e marit dormia o llegia una revista sobre lesport saludable.
Els protagonistes, un home i una dona vestits amb una màscara semiinfantil i un pianista que no deixa de tocar, com si fos el riu de vida del veïnat que no s’esglaia mai pels crits, els cops i els plors. La cleca de l’home sempre acabava amb la màscara de la noia amb rius de sang. Era una acció curta i la seguia una estona llarga de recomposició de la noia i una sensació de poder-se repetir l’abús en qualsevol moment.
Probablement no calien cinc hores per a una acció reiterativa, per a una amenaça tòxica, en una relació en què la dona era incapaç d’escapar-se, sota una dependència psicològica impossible d’entendre, des de platea. En clau de teatre, l’oprimit, el pianista, hauria reaccionat per alliberar la dona. I s'hagués acabat el conflicte. Les sortides de la sala eren quasi aconsellables per la violència servida en fred, per no perdre la compostura a la platea (als temps semimorts es permetia consultar el wttsp, sortir de l'acció dramàtica). És cert que aquest desentendre's de l'abús en el pis d'Ikea de l'escena certifica aquesta actitud veïnal de no buscar-se problemes però se suposa que l'obra havia d'activar els ressorts d'ajuda, de suport a la víctima. Hi havia una estranya sensació de veure com peguen mecànicament una persona i com no shi pot fer res. Per passar-se llargues estones d'espera sense intentar trobar vies d'escapatòria al drama íntim i social.
La proposta és ambígua perque vol mostrar la radicalitat amb una sèrie d'agressions sense el·lipsis. Però, de debò, no pot ser una situació realista (perquè la recuperacio de la noia trigaria molt més temps que un simple maquillatge per tapar les ferides) i perquè els dos intèrpets sempre actuen amb una màscara que els cobrreix, marcant una distància a la humanitat. Són ombres d'un drama, com tota representació escènica. Es representa una violència latent constantment i una indiferència incòmoda. El cu-cut, com l'abús, és inapel·lable. El dispositiu maratonià es fa sobrer. El públic entén el codi a partir del segon cu-cut; no calen executar-ne fins a cinc.
