Don Pasquale

informació obra



Direcció:
Laurent Pelly
Direcció Musical:
Diego Matheuz
Vestuari:
Laurent Pelly
Escenografia:
Chantal Thomas
Il·luminació:
Duane Schuler
Producció:
Gran Teatre del Liceu, Festival de Santa Fe de Nuevo México, San Francisco Opera
Músics:
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Intèrprets:
Lorenzo Regazzo/ Roberto de Candia (Don Pasquale), Valentina Nafornita/ Pretty Yende (Norina), Juan Francisco Gatell/ Antonino Siragusa (Ernesto), Mariusz Kwiecien/ Gabriel Bermúdez (dr. Malatesta), Marc Pujol (un notari), Cor del Gran Teatre del Liceu
Estrena:
Grec 2015, Grec 2015
Sinopsi:

Norina i Ernesto són dos joves enamorats, però s’hi interposa Don Pasquale, el vell oncle del noi. Té uns altres plans per al seu nebot: casar-lo amb una soltera rica. Per auxiliar l’atribolada parella hi ha el Dr. Malatesta. El divertit camí cap al final feliç de la benedicció matrimonial està ple d’incidents estrambòtics, embolics, lliçons de vida cruels i també melodies captivadores de Gaetano Donizetti en una òpera considerada de les més importants del repertori còmic italià. És un joc romàntic que va ser un èxit des de la seva estrena, a París l’any 1847, i un homenatge de Donizetti a la tradició de l’opera buffa. Laurent Pelly aporta la seva demostrada imaginació escènica a aquesta obra mestra del gènere.

Dramma buffo en tres actes. Llibret de Giovanni Ruffini basat en el text d’Angelo Anelli per a l’òpera Ser Marcantonio de Stefano Pavesi. Estrenada el 3 de gener de 1843 al Théâtre Italien de París. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 19 de gener de 1848. Darrera representació, el Liceu el 13 de maig de 1986.


Crítica: Don Pasquale

19/06/2015

Un 'Don Pasquale' rebosant de teatralitat

per César López Rosell

Gairebé tres dècades després de l’última representació al Liceu, Don Pasquale ha tornat al coliseu de la Rambla. La fresca versió escènica que Laurent Pelly ha fet d’aquesta comèdia bufa de Donizetti, plena de nervi teatral i amb l’accentuada comicitat pròpia d’una farsa tan surrealista com cruel, ha complert amb les expectatives d’un públic amb ganes de disfrutar de la perfecta simbiosi que la música i el text tenen en l’òpera. Un repartiment discret en l’apartat vocal però excel·lent en el teatral i la desajustada direcció musical de Diego Matheuz no van impedir que el riure fluís amb espontaneïtat durant la hilarant funció. La protesta exterior dels acomodadors en vaga no va arribar a l’interior de la sala i l’espectacle es va poder desenvolupar amb tota normalitat, però amb els espectadors reclosos en el descans als passadissos i el Foyer. 

El muntatge del creador francès, que tornava avalat pels seus èxits amb La filla del regiment , Els contes d’Hoffmann i Cendrillon , és en aquesta ocasió més funcional que brillant. L’estructura giratòria de l’escenografia permet mostrar els diferents ambients de la trama i situa el protagonista en una mena de caixa/habitació tancada, amb moltes portes i finestres que donen un gran joc a les accions més vodevilesques. Però la mestria de Pelly emergeix sobretot en la detallista direcció d’actors, que dibuixa els personatges com arquetips dels de la commedia dell’arte i en la línia dels films de Dino Risi. Els intèrprets estan obligats al sobreesforç de compatibilitzar les exigències dramàtiques amb les d’un cant que requereix una gran tècnica, virtuosisme i ornamentacions al servei de l’expressivitat. 

 Lorenzo Regazzo va mostrar una extraordinària vis còmica amb el seu Don Pasquale, el patètic i ancià personatge víctima de l’engany del seu casament amb una dona jove que el porta pel camí de la crueltat i l’amargura per aconseguir els seus objectius. El baix, amb un timbre mancat de projecció, va ser sobrepassat gairebé sempre pel volum orquestral. Valentina Nafornita va exhibir versatilitat, capacitat de seducció i una sensualitat a flor de pell en el seu doble rol de Norina/Sofronia i es va enfrontar amb decisió a les dificultats canores d’aquest paper de soprano de coloratura. El tenor Juan Francisco Gatell (Ernesto), el nebot del protagonista que acaba acceptant l’embolic per aconseguir casar-se amb Norina, va defensar la seva sort viatjant per la zona alta de la seva vocalitat en una actuació una mica mancada de matisos. 

 La millor veu de la nit va ser la de Mariusz Kwiecien (l’intrigant doctor Malatesta). El baríton va donar un curs de cant i interpretació teatral, i va mostrar un bon timbre i un excel·lent fraseig. Marc Pujol va complir en l’episòdic paper del fals notari i el cor es va lluir en les seves coreografiades aparicions. Una divertida proposta.