Gairebé tres dècades després de l’última representació al Liceu, Don Pasquale ha tornat al coliseu de la Rambla. La fresca versió escènica que Laurent Pelly ha fet d’aquesta comèdia bufa de Donizetti, plena de nervi teatral i amb l’accentuada comicitat pròpia d’una farsa tan surrealista com cruel, ha complert amb les expectatives d’un públic amb ganes de disfrutar de la perfecta simbiosi que la música i el text tenen en l’òpera. Un repartiment discret en l’apartat vocal però excel·lent en el teatral i la desajustada direcció musical de Diego Matheuz no van impedir que el riure fluís amb espontaneïtat durant la hilarant funció. La protesta exterior dels acomodadors en vaga no va arribar a l’interior de la sala i l’espectacle es va poder desenvolupar amb tota normalitat, però amb els espectadors reclosos en el descans als passadissos i el Foyer.
El muntatge del creador francès, que tornava avalat pels seus èxits amb La filla del regiment , Els contes d’Hoffmann i Cendrillon , és en aquesta ocasió més funcional que brillant. L’estructura giratòria de l’escenografia permet mostrar els diferents ambients de la trama i situa el protagonista en una mena de caixa/habitació tancada, amb moltes portes i finestres que donen un gran joc a les accions més vodevilesques. Però la mestria de Pelly emergeix sobretot en la detallista direcció d’actors, que dibuixa els personatges com arquetips dels de la commedia dell’arte i en la línia dels films de Dino Risi. Els intèrprets estan obligats al sobreesforç de compatibilitzar les exigències dramàtiques amb les d’un cant que requereix una gran tècnica, virtuosisme i ornamentacions al servei de l’expressivitat.
Lorenzo Regazzo va mostrar una extraordinària vis còmica amb el seu Don Pasquale, el patètic i ancià personatge víctima de l’engany del seu casament amb una dona jove que el porta pel camí de la crueltat i l’amargura per aconseguir els seus objectius. El baix, amb un timbre mancat de projecció, va ser sobrepassat gairebé sempre pel volum orquestral. Valentina Nafornita va exhibir versatilitat, capacitat de seducció i una sensualitat a flor de pell en el seu doble rol de Norina/Sofronia i es va enfrontar amb decisió a les dificultats canores d’aquest paper de soprano de coloratura. El tenor Juan Francisco Gatell (Ernesto), el nebot del protagonista que acaba acceptant l’embolic per aconseguir casar-se amb Norina, va defensar la seva sort viatjant per la zona alta de la seva vocalitat en una actuació una mica mancada de matisos.
La millor veu de la nit va ser la de Mariusz Kwiecien (l’intrigant doctor Malatesta). El baríton va donar un curs de cant i interpretació teatral, i va mostrar un bon timbre i un excel·lent fraseig. Marc Pujol va complir en l’episòdic paper del fals notari i el cor es va lluir en les seves coreografiades aparicions. Una divertida proposta.
