Norina i Ernesto són dos joves enamorats, però s’hi interposa Don Pasquale, el vell oncle del noi. Té uns altres plans per al seu nebot: casar-lo amb una soltera rica. Per auxiliar l’atribolada parella hi ha el Dr. Malatesta. El divertit camí cap al final feliç de la benedicció matrimonial està ple d’incidents estrambòtics, embolics, lliçons de vida cruels i també melodies captivadores de Gaetano Donizetti en una òpera considerada de les més importants del repertori còmic italià. És un joc romàntic que va ser un èxit des de la seva estrena, a París l’any 1847, i un homenatge de Donizetti a la tradició de l’opera buffa. Laurent Pelly aporta la seva demostrada imaginació escènica a aquesta obra mestra del gènere.
Dramma buffo en tres actes. Llibret de Giovanni Ruffini basat en el text d’Angelo Anelli per a l’òpera Ser Marcantonio de Stefano Pavesi. Estrenada el 3 de gener de 1843 al Théâtre Italien de París. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 19 de gener de 1848. Darrera representació, el Liceu el 13 de maig de 1986.
L’estil, és l’estil. I a hores d’ara, ningú pot dubtar que Laurent Pelly, a més a més de ser un director amb gran talent, és també un director amb un estil propi inconfusible. Un director que domina amb notable precisió el ritme requerit per l’òpera còmica (això, abans d’aquest “Don Pasquale”, ja ens havia quedat clar amb el seu meravellós muntatge d’una altra obra de Donizetti, “La fille du régiment”) , que demana ( i obté ) dels seus repartiments unes prestacions totals en l’apartat actoral, i que sap apropar-se a la comèdia, al conte fantàstic (“Cendrillon”) o al no menys fantàstic malson del conte sinistre (“Les contes d’Hoffmann”) mantenint sempre malgrat les aparences una mena d’unitat visual i escenogràfica. Als seus muntatges (en els quals, Pelly acostuma a encarregar-se personalment del disseny de vestuari) sempre és perceptible l’intens vincle que uneix els personatges amb el decorat pel qual es mouen; un decorat que sovint presenta perspectives distorsionades i elements del tot surreals i que de vegades pot semblar dotat de vida pròpia: : només cal pensar en el singular camp de batalla de “La fille...”, els amenaçadors panels mòbils d’ “Hoffmann” o les parets cobertes de fragments del conte de al “Cendrillon”. Tot, vist sempre sota la llum d’una il·luminació que defuig el realisme de forma ben conscient.
Tots aquests trets estilístics, els podreu reconèixer fàcilment en la seva brillant aproximació al “dramma buffo” de Don Pasquale. Una obra en la qual el director hi troba referències clares a la commedia dell’arte. I que alhora ell ens vol presentar sota el prisma de aquella esplèndida comèdia popular cinematogràfica italiana dels anys 50 i 60 que , malgrat els segles transcorreguts, també s’alimentava de vegades de prototips característics heretats en ocasions de la commedia dell’arte. Posats a triar , Pelly diu haver tingut especialment present la filmografia del gran Dino Risi, mestra absolut del gènere que sempre va saber com mostrar el patetisme que s’amagava darrera una situació grotesca, i sempre va saber també perfilar personatges que, a més a més de dibuixar un bon retrat col·lectiu de l’Itàlia del moment, deixaven entreveure molts cops un cert rerafons amarg.
En qualsevol cas, Pelly, fidel a ell mateix i a tot el que us porto dit, prescindeix de l’aspecte formal realista que presentaven aquelles pel·lícules memorables per tal de situar Don Pasquale en un decorat que es capgirarà per complert quan el seu propi món es capgiri per culpa d’un (fals) matrimoni amb quelcom de malson. Pelly, no ens enganya: el decorat vital pel qual es movia Don Pasquale fins el començament de la farsa, era un decorat precari, buit, personalment impersonal; el decorat que li correspon a un home gran que s’ha tancat en si mateix. Només cal veure en aquest sentit la forma com aquest decorat funciona com una capsa que aïlla a Don Pasquale de les finestres que l’envolten ide la mirada dels altres. Però, naturalment, a un personatge com Don Pasquale, ja li esqueia , aquesta escenografia. I per això mateix, quan al final de l’obra es desfà del cicló provocat per l’arribada de Norina , Don Pasquale tanca definitivament els porticons de casa seva, decidit a gaudir per sempre més de la pau d’una solitud sense fantasies amoroses fora de lloc. Ara, us toca a vosaltres valorar si això és un final feliç ( naturalment, la parella jove salva els entrebancs als qual es veia condemnada per culpa de Don Pasquale, i aquest recupera el seu controlat univers) o un final desolador amb elements tan amargs com la burla a què ha sigut sotmesa aquest personatge interpretat per Lorenzo Regazzo amb enorme sentit de l’humor i admirable fisicitat, encara que la nit d’estrena en ocasions la veu restés una mica justa, i l’orquestra sonés una mica massa alta pel seu registre. En qualsevol cas, tan ell com l’excel·lent Norina de Valentina Nafortina, el notable Malatesta de Mariusz Kwiecien o l’eficaç Ernesto de Juan Francisco Gatell ( els intèrprets del primer repartiment) demostren ser còmplices molt ben avinguts de Pelly. I converteixen les penalitats matrimonial de Don Pasquale en un espectacle enormement àgil i decididament molt divertit.