L’estil, és l’estil. I a hores d’ara, ningú pot dubtar que Laurent
Pelly, a més a més de ser un director amb gran talent, és també un director amb
un estil propi inconfusible. Un director que domina amb notable precisió el ritme requerit per l’òpera còmica
(això, abans d’aquest “Don Pasquale”, ja ens havia quedat clar amb el seu
meravellós muntatge d’una altra obra de Donizetti, “La fille du régiment”) , que
demana ( i obté ) dels seus repartiments unes prestacions totals en l’apartat
actoral, i que sap apropar-se a la comèdia, al conte fantàstic (“Cendrillon”) o
al no menys fantàstic malson del conte sinistre (“Les contes d’Hoffmann”)
mantenint sempre malgrat les aparences una mena d’unitat visual i escenogràfica.
Als seus muntatges (en els quals, Pelly acostuma a encarregar-se personalment
del disseny de vestuari) sempre és perceptible l’intens vincle que uneix els
personatges amb el decorat pel qual es mouen; un decorat que sovint presenta perspectives
distorsionades i elements del tot surreals i que de vegades pot semblar dotat de
vida pròpia: : només cal pensar en el singular camp de batalla de “La
fille...”, els amenaçadors panels mòbils d’ “Hoffmann” o les parets cobertes de
fragments del conte de al “Cendrillon”. Tot, vist sempre sota la llum d’una il·luminació
que defuig el realisme de forma ben conscient.
Tots aquests trets estilístics, els podreu
reconèixer fàcilment en la seva brillant aproximació al “dramma buffo” de Don
Pasquale. Una obra en la qual el director hi troba referències clares a la commedia
dell’arte. I que alhora ell ens vol
presentar sota el prisma de aquella esplèndida comèdia popular
cinematogràfica italiana dels anys 50 i
60 que , malgrat els segles transcorreguts, també s’alimentava de vegades de
prototips característics heretats en ocasions de la commedia dell’arte. Posats
a triar , Pelly diu haver tingut especialment present la filmografia del gran
Dino Risi, mestra absolut del gènere que sempre va saber com mostrar el
patetisme que s’amagava darrera una situació grotesca, i sempre va saber
també perfilar personatges que, a més a
més de dibuixar un bon retrat col·lectiu de l’Itàlia del moment, deixaven
entreveure molts cops un cert rerafons amarg.
En qualsevol cas, Pelly, fidel a ell mateix i
a tot el que us porto dit, prescindeix de l’aspecte formal realista que presentaven aquelles pel·lícules
memorables per tal de situar Don Pasquale en un decorat que es capgirarà per
complert quan el seu propi món es capgiri
per culpa d’un (fals) matrimoni amb quelcom de malson. Pelly, no ens
enganya: el decorat vital pel qual es movia Don Pasquale fins el començament de
la farsa, era un decorat precari, buit, personalment impersonal; el decorat que
li correspon a un home gran que s’ha tancat en si mateix. Només cal veure en
aquest sentit la forma com aquest decorat funciona com una capsa que aïlla a
Don Pasquale de les finestres que l’envolten
ide la mirada dels altres. Però, naturalment, a un personatge com Don
Pasquale, ja li esqueia , aquesta escenografia. I per això mateix, quan al final
de l’obra es desfà del cicló provocat per l’arribada de Norina , Don Pasquale
tanca definitivament els porticons de casa seva, decidit a gaudir per sempre
més de la pau d’una solitud sense fantasies amoroses fora de lloc. Ara, us toca
a vosaltres valorar si això és un final feliç ( naturalment, la parella jove
salva els entrebancs als qual es veia condemnada per culpa de Don Pasquale, i
aquest recupera el seu controlat univers) o un final desolador amb elements tan
amargs com la burla a què ha sigut sotmesa aquest personatge interpretat per
Lorenzo Regazzo amb enorme sentit de l’humor i admirable fisicitat, encara que
la nit d’estrena en ocasions la veu
restés una mica justa, i l’orquestra sonés una mica massa alta pel seu
registre. En qualsevol cas, tan ell com l’excel·lent Norina de Valentina
Nafortina, el notable Malatesta de Mariusz Kwiecien o l’eficaç Ernesto de Juan
Francisco Gatell ( els intèrprets del primer repartiment) demostren ser
còmplices molt ben avinguts de Pelly. I converteixen les penalitats matrimonial
de Don Pasquale en un espectacle enormement àgil i decididament molt divertit.
